Antologia de poesia patriòtica catalana (*)

Eren dos volums amb la coberta de color groc. Però el que més cridava l’atenció d’ells -fins i tot més que aquest color llampant- era que estaven publicats a França: les edicions catalanes de París.

[@more@]

D’un temps, d’un país. Formaven part d’aquells llibres que els pares compraven al mercat negre perquè a Espanya estaven prohibits. Solien estar editats a França o a Amèrica. Com “L’origen de l’home”, de Darwin, que era a la lleixa de dalt de tot, fregant el sostre; o “L’onze de setembre”, de Santiago Albertí, que era a sobre del moble bar.

També hi havia discos prohibits, i a casa meva la joia de la corona era en Raimon. Teníem consignes: no en podíem parlar amb ningú de fora, i els discos els havíem d’escoltar sense alçar gaire el volum i amb les finestres tancades, fins i tot a l’estiu. Els pares s’hi jugaven la presó.

Tornem, però, als dos llibres grocs que ens han dut fins aquí. No sé si va ser volgut o no, però al moble eren just a l’alçada del cap d’un nen quan comença a ser nano. Allí vaig llegir per primer cop Carner, Sagarra, Guimerà, Foix, Espriu, Salvat-Papasseit… i Verdaguer! A casa eren més d’Espriu (…davallats al pou, esguardem enlaire, el meu poble i jo. Ens alcem tots dos, en encesa espera, el meu poble i jo.). Ara ho entenc, però aleshores em cridaven més els poemes èpics, com aquell en què mossèn Cinto ens recrea amb la llegenda de l’origen de les quatre barres (Dins son palau de Valldaura, trist està Jofre el Pelós, veient un escut que penja, d’un feix de llances i estocs…) i que em vaig aprendre de memòria. Probablement sigui el primer poema que vaig memoritzar, i de ben segur és el que recitava més sovint.

Retornar a aquesta antologia poètica amb els ulls d’ara és tot un exercici emocional i intel·lectual. Fullejo els llibres i me’ls rellegeixo al metro. En públic. No els exhibeixo, però tampoc me n’amago. Em fa gràcia, perquè després de tant de temps tancats o amagats és una mica com si els tragués a passejar. Alguns poemes diguem que viatgen malament aquest salt en el temps, com el d’”…al fossar de les moreres no s’hi enterra cap traïdor…”, en què en lloc d’un patriota ara hi veig un mal pare. El que fou el meu poema favorit ja no m’enganxa com aleshores, fins i tot el trobo infantil; però els versos de Verdaguer sempre tenen força, i em fa gràcia retrobar-me amb aquells que ja fa temps que havia oblidat. En canvi, la força dels d’Espriu és ara tan diàfana! I em sorprèn, i m’entristeix, la vigència que molts d’ells mantenen, alguns potser fins i tot més que aleshores. Als qui encara els queden forces (per dir-ho d’alguna manera) de fer pedagogia se’ls hauria de llegir uns versos que Àngel Guimerà escrigué l’any 1920:
     Volem conquistar Espanya,
     i això es desvari d’infants:
     ans conquistem-nos nosaltres
     que prou feina que hi haurà.

Uns llibres, un discos, unes complicitats que van començar a forjar la meva educació sentimental i la ideològica, que tant unides van. I que van configurar el meu primer model cosmològic: el meu univers érem les quatre persones d’aquell pis.

PS D’avui en vuit: "El procés", de Franz Kafka.

(*) Dedico aquest post als meus pares i a tothom qui, poc o molt, va contribuir a salvar-nos els mots, a retornar-nos el nom de cada cosa.

1 comentari

La mare

Ara que hi penso, sempre he llegit. Però no vaig ser conscient de la meva addicció fins que vaig descobrir aquesta novel·la.

[@more@]

Va ser al càmping Montgó, l’estiu que vaig fer setze anys, l’estiu que vaig descobrir Itàlia. La vaig llegir en un bon moment. Em fa gràcia dir-ho perquè quan Lenin en va llegir el manuscrit va comentar que Gorki l’havia escrit en un bon moment: era l’any 1905, l’any del primer intent de revolució, del diumenge sagnant a Sant Petersburg, i del motí al cuirassat Potemkin.

Vaig folrar el llibre amb paper en blanc on hi anava escrivint els noms i renoms dels personatges. Va ser el meu primer contacte amb la literatura russa i em perdia entre tots aquells noms que se’m feien tan estranys.

“La mare” és moltes coses alhora: és un retrat de la classe obrera russa de l’època tsarista, on s’hi reflecteixen totes les misèries d’aquella gent, des de les condicions de treball i la repressió política fins al que ara se’n diu violència de gènere, passant per l’analfabetisme i l’alcoholisme. Un retrat del lumpenproletariat que Gorki coneixia tan bé (m’agradaria parlar-vos un dia de la seva autobiografia). Un retrat que ja és per si sol una denúncia de les injustícies socials. S’entén que Lenin estigués encantat amb l’arribada d’aquest llibre.

Però “La mare” és molt més que això. També és la història de la relació entre una mare i un fill, o millor dit: de l’intent d’una mare per establir una relació amb el seu fill. Una mare que en quedar vídua passa a dependre econòmicament del seu fill adolescent. Un fill de que es comporta d’una manera estranya: no s’emborratxa, no es baralla. Un fill que es tanca a la seva habitació amb llibres que porta i s’endu d’amagat, i que es reuneix i parla en veu baixa amb desconeguts… Un fill a qui no entén però de qui se’n sent orgullosa, i de qui ella sent que no està a l’alçada.

Una mare que aprendrà a llegir, no pas per cap inquietud cultural, sinó per compartir amb el seu fill les estones en què ell li fa de mestre. Una mare que, sense tenir cap ideologia, acabarà entrant en una cèl·lula revolucionària per tal que, des de la presó, el seu fill vegi que ella li pot ser útil per algunes coses. Ara mateix no recordo haver llegit mai cap novel·la tan trista i, alhora, tan tendra. Una novel·la preciosa, de les poques que m’he llegit més d’un cop.

L’any 1905, en plena repressió tsarista, Lenin li donà la benvinguda. Li anava bé la denúncia social i política que se’n desprèn. Després de la revolució, però, aquestes mateixos retrats, i la vessant emocional –recordem-ho: una decadència capitalista- de les seves històries van convertir Gorki en un autor perseguit pel règim soviètic: li retreien que després del triomf de la revolució continués escrivint llibres “pessimistes”. Es va exiliar per no haver de tornar a una presó, on ja hi havia estat en època tsarista, i des de l’estranger va continuar escrivint. Va morir a Nàpols l’any 1936, en circumstàncies estranyes. Probablement assassinat per agents d’Stalin.

PS D’avui en vuit: “Antologia de la poesia patriòtica catalana”, d’Emili Segués.

Comentaris tancats a La mare

Apologia de Sòcrates

L’any 399 aC, tres ciutadans van denunciar Sòcrates acusant-lo d’ateu i de corrompre el jovent. Un dels seus deixebles, Plató, va recollir en aquest llibre els dos discursos que Sòcrates féu durant el judici, en què se’l va condemnar a mort.

[@more@]

A molts historiadors els costa d’entendre com és possible que Atenes condemnés a mort a un home com Sòcrates, un dels seus fills més il·lustres. D’altres, però, ho entenen prou bé. La seva època marca alhora el moment àlgid de la cultura d’Atenes i l’inici del seu declivi polític. Sense grans enemics exteriors, un cop batuts els perses, Atenes i Esparta es van enbrancar en la lluita fratricida que acabaria amb totes dues. Mals temps per a fer-se preguntes que qüestionin els axiomes que tothom dóna per bons, que justament eren especialitat d’aquest home. I molt menys, fer-ho amb ironia, que és l’arma més potent contra l’arrogància.

A l’antiga Atenes els judicis es feien en dues etapes. En la primera es debatia sobre la innocència o culpabilitat de l’acusat. En cas de ser considerat culpable, es duia a terme la segona fase en què acusació i acusat proposaven al tribunal una condemna, i aquest havia d’escollir obligatòriament entre una de les dues. Un cop el tribunal va considerar Sòcrates culpable de corrompre el jovent i de no creure en els déus, l’acusació va demanar la pena de mort. Era d’esperar. El que no era d’esperar és la contraproposta que va fer Sòcrates: en lloc de proposar una multa o alguna mena de càstig més o menys suportable, que és el que se solia fer en aquests casos per buscar un càstig suportable, li va dir al tribunal que si ell era responsable de tot allò es mereixia un reconeixement públic i una pensió vitalícia… El tribunal, comprensiblement, es va sentir burlat i el va condemnar a mort.

És possible que Plató no transcrigués literalment les dues intervencions de Sòcrates durant el seu judici. Podria ser que a l’hora de guardar per a les generacions futures els raonaments del seu mestre polís o adornés -segons què convingui a cada moment- una mica el discurs del seu mestre per tal de causar la millor impressió possible sobre les seves habilitats oratòries. Però en qualsevol cas, el que ningú dubta és que Plató va reproduir fidelment l’essència dels discursos de Sòcrates, que en lloc de justificar-se i de donar cap explicació es va estimar més burxar el tribunal per fer-lo reflexionar sobre quin dret té ningú per a jutjar algú altre.

PS Dilluns vinent: “La mare”, de Màxim Gorki.

Comentaris tancats a Apologia de Sòcrates

El comte de Montecristo

Parlant de “Casablanca”, José Luís Garci deia que una pel·lícula era fluixeta si hi detectaves un parell de tòpics, mediocre si n’hi trobaves un tercer, i molt dolenta si encara n’hi podies veure un quart. Ara bé –afegia- si n’hi pots trobar fins a trenta, aleshores esdevé sublim.

[@more@]

Edmond Dantés, el protagonista d’aquesta novel·la, acumula tots els tòpics imaginables: un jove amb el món als seus peus, una carrera professional meteòrica, una família que l’estima, una promesa que el fa l’enveja de tota la ciutat… I justament tanta fortuna serà la font de la seva desgràcia perquè el converteix en el blanc de totes les enveges. Fins i tot –un tòpic més- la sort se li gira en contra i sense tenir-hi res a veure es veu involucrat en un complot polític que afecta un modest jutge que aspira a fer carrera. Sense conèixer-se entre ells, els esforços de tots els seus enemics conflueixen alhora en el jove Dantés que el dia del seu casament és arrestat camí de l’església, tancat en la masmorra més recòndita de la presó, i donat oficialment per mort… Ja us ho he dit: un tòpic darrere un altre!

Després d’uns quants anys de solitària reclusió, un Edmond Dantés igual d’ingenu però bastant menys jove entra en contacte amb un altre pres, un gat vell experimentat en mil intrigues polítiques que li obre els ulls. Però l’abat Faria no només li descobreix qui i què hi ha al darrera del seu misteriós captiveri sinó que també li diu on està enterrat un immens tresor i li facilita una espectacular fuga.

Multimilionari, el nostre protagonista prepara a consciència el seu retorn. Es forma, roda el món, i en aquest procés Edmon Dantés s’esvaeix definitivament per deixar pas al comte de Montecristo. Discretament, recompensa amb generositat tothom qui es va mantenir fidel al malaguanyat Dantés i al seu ja traspassat pare. Després d’això, aquest misteriós home irromprà en l’alta societat marsellesa, a la que seduirà amb les seves exquisites formes i el seu luxe asiàtic. Comença la seva maquiavèlica venjança… Un dels moments més esperats és el retrobament amb qui un dia va ser la seva promesa i ara és l’esposa d’un dels seus enemics, que es produeix hores abans que el comte de Montecristo es bati en duel amb el seu inexpert fill. Ella -l’única persona que l’ha reconegut- el va a veure per suplicar-li clemència per al seu únic fill: el fill que mai va tenir amb ell, el fill que va tenir amb un dels seus enemics… Quants tòpics portem?

I justament ara, quan potser esperes la part més sucosa del llibre, aquest perd el ritme trepidant que ha mantingut fins ara. Dumas el va anar escrivint amb entregues periòdiques a una revista que van ser un tot èxit. I potser aquest èxit el va acabar pagant el llibre, perquè fa la sensació que Dumas va allargar tant com va poder –bastant més del desitjable- aquesta mina d’or. La trama per teixir una xarxa d’interessos que empresoni els seus enemics es fa llarga, la venjança es fa esperar massa…

Però malgrat tot, aquesta novel·la d’aventures ens sedueix a qualsevol edat. Potser perquè ens transmet allò que qualsevol biografia de Dumas confirma: que al darrere hi ha un home de món que les va veure de tots colors. I s’agraeix. Ens deixem portar per unes aventures que, ben mirat, per inversemblants que siguin no ho són gaire més que la probabilitat d’encertar un euromilió o qualsevol loteria d’aquestes que tenen tant d’èxit.

I potser el secret de l’èxit d’unes i de les altres s’entén en la mateixa clau: en la il·lusió que ens desperta el somni -per irracional que sigui- de que, de cop i volta, un bon dia un inesperat cop del destí (un Mercuri, que diria Primo Levi) ens canviï la vida…

PS I per Sant Jordi: “Apologia de Sòcrates”, de Plató.

Comentaris tancats a El comte de Montecristo

El mercader de Venècia

D’entre totes les seves grans obres, aquesta sempre m’ha cridat l’atenció per la crueltat del desenllaç, que Shakespeare ens presenta disfressat de final feliç.

[@more@]

Antonio és el mercader de Venècia, un patrici de la ciutat a qui una sèrie d’adversitats econòmiques l’aboquen a Shylock, un prestamista jueu a qui tota la vida ha menyspreat i humiliat en públic. El títol de l’obra és tan enganyós com el desenllaç; perquè l’autèntic protagonista, el personatge en qui Shakespeare es volca, no és el mercader, Antonio, sinó el prestamista: Shylock. Aquest accedeix a prestar els diners, però imposa com aval una lliura de carn de la part del cos d’Antonio que, si arriba el cas, ell mateix triarà i tallarà… Com us podeu imaginar, la gràcia de l’obra està en la incapacitat d’Antonio per retornar el crèdit, que desferma els esforços de l’un per cobrar-se la lliura de carn a què té dret i els de l’altre per impedir-ho.

El rerefons d’aquesta obra és el racisme. Però és només una escenografia, no cal ser jueu per entendre de què ens parla Shakespeare. Qualsevol que s’hagi hagut d’empassar unes quantes  humiliacions (de beure a glops aspres vins de burla, que diria Espriu) es pot identificar amb Shylock i amb la seva tragèdia que no és pas col·lectiva, sinó ben personal. Tolstoi deia que totes les famílies felices s’assemblen, però les dissortades ho són cada una a la seva manera. Shakespeare, Tolstoi… els grans!

Shakespeare és, essencialment, un autor políticament incorrecte que juga a confondre els conceptes del bé i del mal. Fins el personatge més roí té motius per estar dolgut, i al més innocent se li pot retreure alguna cosa. Els seus grans protagonistes es caracteritzen per una inquietant ambigüitat moral: flirtegen amb el suïcidi (uns dels crims més abjectes d’aquella època), amb l’incest, amb l’assassinat… La tragèdia apareix sovint a les seves obres arran de la lluita d’una persona contra la tradició, contra l’autoritat: de la família (“Romeo i Julieta”) fins l’estat, com a “Ricard III” on un rei anglès, amb nom i cognoms, és titllat de parricida, d’envejós i de ressentit.

Per això sempre m’ha sobtat que “El mercader de Venècia” acabi com probablement el públic de “the Globe” volia que acabés: amb una altra humiliciació pública del jueu, amb la seva derrota final a mans de l’establishment de Venècia -tribunal de justícia inclòs- que es mobilitza per fer costat a un dels seus. Com que el títol de l’obra no atorga el protagonisme al prestamista de Venècia sinó al seu mercader, aquest és un final feliç. I Shakespeare s’hi recrea desplegant tota mena d’alegries damunt l’escenari. S’acarnissa amb Shylock, l’ase de tots els cops que acaba patint un reguitzell d’escarnis i caricaturitzat com un simple ressentit.

N’hi hauria prou haver titolat l’obra “El prestamista de Venècia” perquè aquest canvi de focus transformés en tràgic el que ara és un final feliç. No puc creure en la sinceritat d’aquest desenllaç i de les paraules sarcàstiques que Shakespeare hi vessa. No poc després que ell mateix hagi posat en llavis de Shylock alguns dels versos més bells, i alhora més profunds i més simples que mai va escriure:

           M’ha humiliat, m’ha fet perdre mig milió,
           s’ha rigut de les meves pèrdues
           i burlat dels meus guanys,
           ha escarnit el meu poble,
           boicotejat els meus negocis,
           refredat els meus amics
           i inflat els meus enemics.
           I tot plegat, per què? Perquè sóc jueu!
           Que no tenim dues mans els jueus? 
           Que no tenim dos ulls, com vosaltres? 
           Òrgans, dimensions, sentits, afectes i passions? 
           Que no ens nodreixen els mateixos aliments
           i ens fereixen les mateixes armes? 
           Que no patim les mateixes malalties
           i ens guareixen els mateixos remeis? 
           Que no ens escalfa el mateix estiu
           i ens refreda el mateix hivern?
           Si ens punxeu ¿no sagnem?
           Si ens feu pessigolles ¿no riem?
           Si ens emmetzineu ¿no ens morim?
           Doncs si ens ofeneu ¿no ens hem de venjar?

PS I parlant de venjances, d’avui en vuit: “El comte de Montecristo”, d’Alexandre Dumas.

4s comentaris

El pont del riu Kwai

Com tants altres, vaig arribar al llibre gràcies a la pel·lícula d’en David Lean. La vaig veure quan era un crio, una d’aquelles tardes en què els pares ens duien al cinema. Com “Ben-Hur”, com “La conquesta de l’Oest”.

[@more@]

De la pel·lícula em van quedar dues coses: la famosa melodia i la cel·la de càstig on tanquen l’oficial britànic, que em va impressionar. Però en vaig anar oblidant tots els altres detalls, i al meu cap va acabar emmagatzemada simplement com una pel·lícula de guerra. Com tantes altres.

Un bon dia, sense venir a tomb, el meu avi va deixar anar que era molt bona. Per entendre com d’estrany era aquell comentari us hauré de fer cinc cèntims d’ell: diuen que sempre va ser un home de poques paraules; i encara ho era més quan jo el vaig conèixer, que l’Alzheimer ja li havia clavat les primeres queixalades. No recordo de què parlaven, però sí que el seu comentari no encaixava per enlloc. Em va sobtar i, pel que sigui, el vaig enregistrar a un racó del meu caparronet.

Anys després, a una altra de les meves vides, em vaig topar amb “El pont del riu Kwai” mentre remenava entre les pel·lícules d’una botiga. No la buscava. Però em va fer gràcia perquè em va fer pensar amb el meu avi, i me la vaig endur a casa.

Va ser com un cop de puny a l’estómac. La història està basada en un fet real de la II Guerra Mundial: la construcció, per part de presoners de aliats, d’una línia de tren entre Rangun i Bangkok. Evidentment, amb objectius militars. Per molta empatia que tinguem, mai ens podrem imaginar el que van arribar a patir aquells homes a la jungla tropical en la construcció del que ha passat a la història com “el ferrocarril de la mort”. Però en Pierre Boulle, l’autor d’aquesta novel·la (i d’”El planeta dels simis”), sabia de què parlava: va ser un d’ells.

La pel·lícula, potser més que el llibre, és la història d’un home –l’oficial encarnat per l’Alec Guinness- que es refugia en el treball per mantenir la seva dignitat enmig de tantes humiliacions. En l’obra d’enginyeria troba l’oportunitat d’exhibir la seva superioritat intel·lectual respecte els captors japonesos i evitar així el que Primo Levi anomenà “naufragi espiritual”. Trobar punts febles al projecte original i esmenar-los és l’estratègia d’aquest home desesperat per mantenir encesa la flama de l’autoestima entre tanta misèria humana.

Ja he dit abans que el meu avi era home de poques paraules. Per altres sé que va estar a un camp de concentració franquista. De tot el que allí va viure només en sé una història, i és possible que ell mai n’expliqués cap més. Ni a la seva dona. Ni als seus fills. Sé que es va vendre una medalla d’or de la seva mare per un xusco de pa. La seva mare havia mort quan ell tenia setze anys, i aquella medalla era l’únic objecte personal que en servava. Se la va vendre per un tros de pa.

Ara sé que aquell comentari, que al seu dia em van semblar sense solta ni volta, era el missatge en una botella d’un nàufrag.

PS D’avui en vuit: “El mercader de Venècia”, de William Shakespeare.

1 comentari

Crim i càstig

Quan tenia setze anys, l’amic d’un amic meu -que només en tenia quinze- em va comentar que se l’estava llegint. No em va donar cap detall, però estava entusiasmat. Em va sobtar, perquè no era la mena de persona que m’imaginava llegint els grans clàssics.

[@more@]

De fet, i que em perdoni, em costava imaginar-me’l llegint res. Ja se’m feia estrany que llegís Dostoievski… que l’entengués era un misteri. Havia sentit que era tant profund que me l’imaginava pràcticament inaccessible, especialment per a  uns homenets com nosaltres. Però tant els ulls d’aquell noi com la seva manera de parlar deixaven prou clar que no era cap farol: li estava agradant. I molt!

La passió amb què me’n va parlar va fer que l’incorporés a aquella llista virtual de futures lectures. Però vaig ajornar tant com vaig poder la meva iniciació amb Dostoievski. Volia estar segur d’estar preparat per llegir-lo. Li tenia molt de respecte i n’esperava molt. M’havien dit que les seves obres es capbussaven en l’ànima humana amb tanta profunditat que em feia por no estar a l’alçada, no entendre’l. Entendre’l, aquesta era la clau. Em volia esperar fins estar prou preparat per poder-lo entendre…

Als vint o vint-i-un anys, finalment, em vaig considerar prou preparat. Pel meu cap ja havien passat prou coses, i en feia prou temps, que em considerava amb prou perspectiva. Em vaig veure en cor de llegir i analitzar Dostoievski (gradualment, això sí, fins arribar a aquella obra mestra). Vaig començar amb “Els germans Karamàzov”. Em va decebre. Em va semblar un bon llibre, però no em va trasbalsar tant com m’esperava. No vaig defallir, i vaig continuar a la recerca i captura de Dostoievski. El vaig buscar a “El jugador”, a “Les nits blanques”, a “L’etern marit” i, finalment, a “Crim i càstig”. Fins que em vaig rendir. Em vaig adonar que no hi havia res a fer, que ja havia fet tard per apassionar-me amb Dostoievski.

El meu gran error va ser creure que com més gran és un escriptor més costa d’entendre’l, per això vaig ajornar tant la seva lectura. Volia madurar, "estar preparat" per llegir-lo. Però la gràcia de Dostoievski no és entendre’l… és sentir-lo. Quin efecte que ha de causar en una ànima turmentada tots aquells remordiments, tots aquells dubtes morals, totes aquelles pors metafísiques! Quin plaer que ha de ser descobrir-lo a l’adolescència, com en Juan, abans que el cap comenci a endreçar els mobles i a trobar el seu nord!

Crim i càstig. Tota una metàfora dels llibres que m’he perdut per haver trigat massa a decidir-me a llegir-los.

PS D’avui en vuit: “El pont del riu Kwai”, de Pierre Boulle.

Comentaris tancats a Crim i càstig

Carta d’una desconeguda

En arribar a casa, un home troba entre el seu correu una carta molt estranya. Una dona desconeguda li explica la seva història.

[@more@]

Avui en dia poca gent n’ha sentit a parlar, però Stefan Zweig va arribar a ser l’escriptor viu més traduït del món. Va ser un dels escriptors més valorats de la primera meitat del segle XX, i el seu prestigi es va fonamentar en dos tipus d’obres: les narracions breus i els assajos històrics. Un dia parlarem dels seus assajos, però avui us vull parlar de les seves narracions.

Més o menys totes estan tallades pel mateix patró. Cada una d’elles és la història d’una persona que s’acaba veient desbordada per un sentiment fins al punt d’entrar en una dinàmica autodestructiva. A vegades és la por ("La creu"), a vegades la mala consciència ("Amok"), l’esgotament ("Episodi al llac de Ginebra") o una experiència traumàtica ("Novel·la d’escacs"). En el cas de "Carta d’una desconeguda" és l’amor o, més ben dit, un enamorament per on  Zweig s’endinsa en la capacitat de destrucció dels sentiments. Llegint la carta el protagonista de la narració no només descobreix la tragèdia d’aquesta desconeguda sinó fins a quin punt algú pot, sense sospitar-ho, influir en la vida d’algú altre a qui ni tan sols coneix.

Aprofitant la sensació d’anonimat que li ofereix una carta, la desconeguda obre el seu cor i es desfoga parlant de les seves misèries més íntimes com mai s’atreviria a fer en persona. És un anonimat fals, però que li permet explicar la seva història sense haver haver d’enfrontar-se a cap mirada, ni a cap comentari. Saltar per sobre de la vergonya.

Tot plegat mecanismes per arribar a que, com va dir Shakespeare, "si ens hem de tornar a veure que sigui amb un somriure als llavis, sinó aquest comiat serà per sempre".

PS D’avui en vuit: "Crim i càstig", de Fiodr Dostoievski.

2s comentaris

L’educació sentimental

Vaig llegir-me’l en trajectes entre les estacions de Provença i Universitat Autònoma l’any que vaig començar a anar a la Facultat. El llibre comença justament amb un viatge: el d’un noi a París per entrar a la universitat. A partir d’aquí us podeu entretenir a buscar-hi tots els paral·lelismes que vulgueu.

[@more@]

L’educació sentimental és la crònica d’uns anys de joventut i dels seus somnis: de les aspiracions professionals, de discussions polítiques i, sobretot, d’un enamorament. La novel·la acaba amb un salt el temps d’uns quants anys, amb dos retrobaments d’en Frédéric: primer amb la Marie, que se n’acomiada besant-lo al front, com una mare; i, després, amb en Deslauriers amb qui reviu els vells temps “cadascun d’ells completant els records de l’altre”.

És una novel·la bàsicament autobiogràfica, de la que Flaubert -un d’aquells perfeccionistes gairebé malaltissos- en va fer dues versions. No sé com era la primera, però la segona, la “de debò”, li va quedar rodona. Hi ha qui ha comparat el seu estil amb una d’aquelles piràmides aparentment tant simples però tant treballades que entre dues pedres és impossible encabir-hi un full de paper. De fet ell va dir que el que més l’admirava del Partenó és que no se li notaven les juntures. Així és el seu estil, que flueix amb aquella naturalitat que només s’assoleix amb molt de treball (i de talent, és clar). Cada paraula sembla ser al seu lloc natural. És, però, una senzillesa fràgil: fa la sensació que n’hi hauria prou amb modificar un mot, una coma, perquè tot l’edifici s’ensorrés estrepitosament.

Recordo haver-lo llegit amb desfici, devorant les pàgines i memoritzant els personatges i les situacions. Estava acostumat a aquells guions cinematogràfics en què tot està mesurat: cada gest, cada paraula té un significat; cada personatge, per insignificant que sembli, hi juga un paper. Mentre devorava la novel·la m’anava construint una pel·lícula: aquest personatge acabarà fent tal cosa, aquell altre servirà per a tal altra, aquesta conversa ha de portar a tal altra cosa… Devorava el llibre i esperava que tot aquell potencial es materialitzés. Quan n’havia llegit les tres quartes parts em vaig imaginar un final vertiginós, perquè havien de passar tantes coses… i encara no havia passat res! Fins que, com una revelació, ho vaig entendre de cop: d’això es tracta justament, no passa res!

L’educació sentimental no és com un guió de cinema, és com la vida. Una crònica de la futilitat. Cada dos per tres apareixen personatges que desapareixen sense deixar cap rastre. Però també està farcit d’altres que podrien transformar de dalt a baix la vida del personatge… però no ho fan. Uns desapareixen de mica en mica, d’altres, malgrat que no hagi passat res, deixen una empremta inesborrable.

El pròleg de l’edició que vaig llegir començava amb aquestes paraules d’en Pere Gimferrer: “ben mirat, cap escriptor no m’ha transformat d’una manera tan fonda com Flaubert; ben mirat, potser cap escriptor no pot transformar ningú d’una manera tan fonda com Flaubert”.

PS Dilluns vinent: "Carta d’una desconeguda", d’Stefan Zweig.

3s comentaris

El zoo d’en Pitus

Al setembre de 1975, quan jo acabava de fer nou anys, a la meva escola el nou curs va començar amb una novetat: hi havien entrat noies.

[@more@]

La direcció del col·legi va decidir que totes les classes passessin a ser mixtes. A pàrvuls va ser fàcil; als altres cursos, que ja venien plens de l’any anterior, encabir-hi unes quantes noies volia dir classes amb més de quaranta alumnes. Tot i així es va fer. Algunes coses estaven canviant.

Al novembre, dos mesos després de començar aquell curs, va morir en Franco. Poc després a l’escola hi va haver una altra novetat: un bon dia ens van presentar una noia (vull dir una noia, no una nena) que vindria un cop per setmana a llegir-nos de mica en mica un llibre en català. Era “El zoo d’en Pitus”.

No van ser ser les primeres classes de català, van ser simplement uns minuts de lectura (el llibre ens va durar tot el curs!). Però va ser la primera vegada que a l’escola algú amb rang de professor se’m va adreçar en català. El col·legi va haver de recórrer a algú “de fora” perquè el nostre professor (nascut a Castellar de n’Hug) no es veia en cor de llegir en català ni tan sols un conte infantil.

Em sembla que va ser a final d’aquell mateix curs que el col·legi va canviar de director. I amb el canvi del senyor Mercader pel senyor Fortuny el senyal amb què ens feien entrar a classe va passar a ser música que s’escoltava a tot el pati mitjançant altaveus. Va ser el canvi que vam agraïr més. Es van acabar les formacions amb la salutació feixista del braç alçat, l’estanquera al màstil, les desfilades a toc de xiulet, i les delacions en arribar a classe (qui no ha format o desfilat en silenci?).

Mentre ho explico em faig creus que jo mateix hagi viscut tot això. Parlar de quan s’anava a la presó per tenir un diccionari, o de quan obligaven els nois a deixar tota la seva vida -feina, estudis i parella- per incorporar-se tot un any a l’exèrcit sembla tan remot com parlar del dret de cuixa. Però fa fa només quatre dies això era el pa de cada dia… Que ràpid que canvia la percepció de la realitat quan la realitat canvia! Convé tenir-ho present perquè el gran argument dels qui no volen que alguna cosa canviï sol ser voler-nos fer creure que “això no és possible”, que és absurd, que no és realista, que somiem truites… No hi ha res més absurd que pretendre que la realitat actual és immutable i la única possible. Ens volen fer creure que no la podem canviar perquè siguem mesells i desistim d’intentar-ho. No caiguem en el seu parany i decidim lliurement què volem ser quan siguem grans.

Si ens ho creiem i ens hi posem, ho serem. I aleshores se’ns farà estrany que hi hagi hagut un dia en què les coses no fossin així.

PS D’avui en vuit: "L’educació sentimental", de Gustave Flaubert.

Comentaris tancats a El zoo d’en Pitus