La volta al món en 80 dies

Harry Potter és ara l’estrella indiscutible de la literatura juvenil, però quan jo era un crio els tòtems eren aquests tres: Jules Verne, Emilio Salgari, i Enid Blyton. Jo vaig ser vernista.

[@more@]

Salgari va ser el primer amb qui vaig entrar en contacte. Va ser a una biblioteca de Galícia, però no recordo amb quin llibre. Potser no va ser el moment apropiat, potser no era el millor llibre per entrar-hi, potser jo encara era massa jove… En qualsevol cas, no em va dir res; i això és el pitjor que es pot dir no ja d’un llibre sinó d’un autor. Mai més he agafat cap llibre seu.

A Blyton la vaig descobrir amb “Els cinc a l’aiguamoll del misteri”. Ho vaig viure com una situació incòmoda -que ara em sembla còmica- perquè quan me’l van regalar jo ja estava amb Gorki i Calders.

Entre un i l’altre hi ha haver Verne, a qui vaig arribar de mica en mica. Verne té l’avantatge que no cal haver-li llegit cap llibre per estar familiaritzat amb algunes de les seves obres. Jo havia vist una versió cinematogràfica de “20.000 llegües de viatge submarí”, però la clau van ser uns còmics infantils –aleshores en dèiem “Mortadelos”- que ens compraven de tant en tant; tan esporàdicament que a vegades no podies seguir el fil de les històries que publicaven per entregues. Va ser el cas d’”Els fills del capità Grant” i d’”El far de la fi del món”, que només vaig llegir en un número. No en vaig tenir prou ni per conèixer-ne la trama -de manera que me’n vaig imaginar unes quantes- i em vaig quedar amb ganes de més. I això és el millor que es pot dir, no ja d’un llibre, sinó d’un autor.

Verne, com a tal, va entrar a la meva vida un 2 de setembre, no sé de quin any. No sé quants anys feia, però aquell aniversari la meva germana –que solia regalar-me llibres- es va presentar amb “Viatge al centre de la Terra”, que em va enganxar des de la primera pàgina. Probablement, més que les aventures em va seduir l’ambientació científica de l’obra -ja se m’havia despertat el cuc- i, sobretot, la sensació que Verne em tractava com un adult. I això per un crio no té preu.

Amb aquella novel·la també vaig descobrir una editorial que li dedicava tota una col·lecció, i vaig fer plans que, naturalment, van acabar saltant pels aires. El següent a caure va ser “L’illa misteriosa”, que no em va agradar tant. Però a aquestes alçades Verne ja s’havia guanyat segones i terceres oportunitats, o les que fessin falta.

En un altre post us vaig parlar d’un dels meus avis, avui surt l’altre. Un bon dia vaig veure al seu despatx un llibre amb tres novel·les de Verne, entre les quals hi havia la peça que jo més preuava: “La volta al món en vuitanta dies”. Mai vaig dir res, perquè sabia que en el règim del terror que el meu avi havia instaurat en aquell pis tocar res desencadenava un daltabaix; però cada vegada que hi anava de visita entrava un moment a aquell despatx -on mai hi vaig veure ningú treballant- i me’l mirava de reüll. M’ha passat d’altres vegades: jo estava convençut que dissimulava molt bé; però un bon dia, quan me n’anava, la meva àvia, sense dir un mot, em va posar el llibre a les mans.

Vaig llegir-me les aventures d’en Phileas Fogg de pressa i corrents, i vaig tornar el llibre tan aviat com vaig poder. Mai més he tornat a llegir una sola línia de Verne.

PS D’avui en vuit: “Ulisses”, de James Joyce.



Comentaris tancats a La volta al món en 80 dies

Cyrano de Bergerac

Aquí jau Cyrano, que ho va ser tot, i que no va ser res. Aquest és l’epitafi que ell mateix es va triar i que ho resumeix tot.

[@more@]

Cyrano és un gran llibre. Una obra romàntica que es mou amb formes de comèdia per presentar-nos la tragèdia d’un home en conflicte amb la seva imatge: amb la que en tenen els demés i amb la que ell té de si mateix. Un home a qui es jutja pel seu aspecte exterior, deforme, que no es correspon amb la seva noblesa i bellesa interior. El conflicte entre el fons i les formes…

Cyrano és d’aquelles obres farcides de moments inoblidables, però és sobretot un llibre de malentesos, de contradiccions entre el fons i les formes, de realitats paral·leles i d’errors de judici en què cadascun dels protagonistes entén viu un mateix fet de manera diferent. Només així s’entén que l’escena més còmica de tota l’obra, en què Cyrano es bat en un duel mentre composa un sonet, acabi amb un assassinat. O l’escena, còmica i dolorosa alhora, en què Roxanne li explica que està enamorada i ell, ingenu, a cada paraula hi veu un signe que ha de ser d’ell fins que pateix la decepció final, sense que ella se n’adoni. O l’escena del balcó en què Cyrano lli expressa fil per randa el seu amor perquè, protegit per la foscor, sap que ella no el reconeixerà i l’escolta pensant-se que és en Christian, que és qui finalment puja l’escala per estar amb ella. Com les cartes d’amor que Cyrano li escriu durant la guerra i que signa com a Christian, unes cartes en què diu tot allò que no gosa dir per si mateix.

I com oblidar la carta final, en què Cyrano, naturalment signant com a Christian, s’acomiada? O l’horror d’ella quan, anys després, se n’adona de qui la va escriure realment?

"Roxanne, aquesta nit moriré…". Si us plau, llegiu-la!

PS D’avui en vuit: “Viatge al centre de la Terra”, de Jules Verne.



Comentaris tancats a Cyrano de Bergerac

La metamorfosi

És un llibre que es presta a moltes interpretacions; una mena de narració interactiva, on allò què entén el lector mana sobre el què l’autor explica. Ara us explicaré què hi veig jo.

[@more@]

Per mi, “la metamorfosi” és la crònica d’una depressió. D’una persona que veu una imatge deformada de si mateix, com diuen que té qui pateix d’anorèxia, i que té l’autoestima tan baixa que en lloc de pena es fa fàstic a si mateix. Que es refugia a la seva habitació, s’amaga quan algú se li acosta i només vol observar els demés per una petita escletxa. És la crònica d’algú que renuncia a parlar perquè ningú no l’entén, i de la seva decadència física i de la degradació de les relacions personals que provoca el seu aïllament.

Se’m fa estrany que Kafka, que sempre va amagar “El procés” perquè ningú no el llegís, es prestés en canvi a l’exhibició pública que comportà la publicació d’aquest llibre. És clar que potser no la va escriure amb aquesta intenció. Hi ha qui en “La metamorfosi” hi veu una història de superació personal: la transformació del Kafka familiar, fill i germà, en el Kafka escriptor: el trencament amb el passat, amb les tradicions, per tal de desenvolupar una personalitat, una vida, pròpia.

Potser sí. Potser tenen raó. Potser totes dues interpretacions –i fins i tot unes quantes més- són correctes alhora perquè en el fons “La metamorfosi” no és llibre d’interpretació unívoca, la de Kafka, sinó de tantes com a cada lector li inspiri. Aquest és un dels trets més característics de la bona poesia, perquè encara que els escrivís en prosa, els llibres de Kafka, com els de García Márquez, són 100% poesia.

PS D’avui en vuit: “Cyrano de Bergerac”, d’Edmond Rostand.



1 comentari

Nacional II

Jo vaig néixer a Barcelona l’any 1966. No és una dada, és pràcticament una biografia.

[@more@]

L’escola franquista i postfranquista que vaig conèixer resulta parcialment inimaginable per qui hagi nascut només uns pocs anys abans o després. Qui, per sota dels trenta anys, ha viscut les complicitats dels llibres prohibits? D’un temps, d’un país són les històries familiars de les represàlies de la postguerra.

Només que jo hagués nascut una dècada abans difícilment hauria pogut accedir a la universitat. I si no hagués estat perquè la meva llicenciatura va coincidir amb les vaques grasses dels anys vuitanta probablement no hi hauria hagut cap beca que em permetés una vida a l’estranger.

Es fa difícil per algú que no hagi viscut els anys de l’anomenada transició espanyola comprendre l’alt grau d’implicació ideològica que es desprèn de totes les meves pàgines, ja sigui per parlar d’una novel·la, d’un judici de fa vint-i-cinc segles, o de qualsevol de les memòries o biografies que he ressenyat. Uns anys en què podríem dir el meu país i jo teníem la mateixa edat vital: la de l’optimisme i la confiança en el futur, la de les il·lusions i de creure en allò que ha de venir.

Jaume Perich forma part de l’escenari de la meva vida d’aquells anys. Un autor heterogeni, ideal per qui encara no sap com sortirà el seu meló. De l’humor més absurd -com els acudits d’en Federico Pastichet- a la reflexió política. Dels aforismes intemporals a d’altres profundament del seu temps. Hi ha cap dels seus acudits sobre la guerra dels sexes que hagi deixat de tenir sentit? I, alhora, qui faria ara un acudit de jutges o policies picant una porta amb l’onomatopeia "TOP"?

Tot això ben mescalt constituia una barreja irresistible per a un crio amb inquietuds i ganes de ser gran. Segur que els llibres que m’he rellegit més cops han estat els quatre d’ell que teníem a casa: "Els tres peus del gat", "Perich Match", "Autopista" i, sobretot, "Nacional II". Els aforismes polítics i els metafísics sobre el sentit de la vida eren alhora prou simples i prou elevats. Cada vegada que me’ls rellegia n’entenia algun més. I alguns em van impresionar tant que no els he pogut oblidar mai, com el que he parafrassejat a l’inici d’aquest post: "Jo vaig néixer a Barcelona l’any 1940. No és una dada, és pràcticament una biografia".

El que el Perich va dir per ell i per la seva època també serveix per a mi i per a la meva època, i per tanta altra gent amb els seus temps i els seus llocs. D’això se’n diu un clàssic.

PS D’avui en vuit: "La metamorfosi", de Franz Kafka.

Comentaris tancats a Nacional II

El sistema periòdic

Com tants llibres de Primo Levi, també aquest és difícil classificar. Ell el va definir com “unes pàgines de química militant”, i ho són. Però és evident que també és algunes coses més.

[@more@]

El llibre està estructurat en capítols dedicats a elements químics que tots recordem de quan estudiàvem la taula periòdica, i en cada un d’ells fa un petit exercici de divulgació científica, de “química militant” que ell en deia. Però dir que és un llibre de divulgació científica no seria encertat –tot i que n’hi ha. És, com tots els seus, un llibre tendre i emotiu, amb sentit de l’humor i moments dramàtics. El llibre d’un home sensible i intel·ligent, que fa veure que ens vol enganyar; com al capítol dedicat a l’hidrogen, en què mentre ens explica l’electròlisi de l’aigua “se li escapa” parlar-nos de com va néixer en ell la vocació quan només era un marrec.

Irònic i entranyable, com al capítol dedicat als gasos nobles en què mentre n’explica les propietats (van passar desapercebuts durant segles perquè costa molt que participin en una reacció química) fa un paral·lelisme amb els seus avantpassats. Són curioses les interioritats de la indústria farmacèutica que descobrim quan ens parla de la química de la gallinassa. La interessant investigació que du a terme en la seva activitat laboral sobre els processos de producció esdevé dramàtica en el moment en què descobreix que el tècnic de l’empresa proveïdora alemanya amb qui en fa el seguiment va ser un dels seus caps a Auschwitz. Emotiu el moment en què, a la Itàlia feixista, el jove jueu -l’únic llicenciat de la seva promoció a qui no havien entregat el diploma- en té prou amb tres paraules (“el doctor Levi?”) per a reconèixer el seu Mercuri, el missatger que el destí li envia per a canviar-li la vida.

Però per sobre de tot, irònic i tendre. Com el capítol dedicat al sodi i al potassi, dos elements –segons tots els tractats de química- gairebé idèntics, amb propietats molt similars. Ens explica que en la seva època d’estudiant universitari va aconseguir que el professor de física li regalés les claus del laboratori i li donés carta blanca per a fer-hi tot allò que volgués. Va voler fer un experiment amb un d’aquest elements, però al laboratori no n’hi havia i va fer servir l’altre, que sí que estava disponible. L’experiment va acabar amb un incendi que va destruir tot el laboratori i part de l’edifici. Aleshores va començar una exhaustiva recerca bibliogràfica fins que va trobar un manual de química on advertia que tot i que aquests dos elements són pràcticament idèntics en determinades circumstàncies –que es donaven en el seu experiment- un d’ells és estable i l’altre altament inflamable. Aleshores vaig aprendre –ens diu Levi- que l’ofici de químic consisteix en malfiar-se de les coses que són molt similars, gairebé idèntiques, i en apreciar i valorar com es mereixen les petites diferències.

Hi ha algú que es cregui que ens està parlant de química?

PS D’avui en vuit: “Nacional II”, de Jaume Perich.

Comentaris tancats a El sistema periòdic

La meva infantesa

L’autobiografia de Gorki comença amb el primer record de la seva vida: el dia que va morir el seu pare.

[@more@]

La de Gorki és de les primeres autobiografies que em vaig llegir, potser la primera. Acabava de descobrir-lo amb la novel·la La mare, de la que us n’he parlat en un post anterior, i el dia que vaig fer setze anys la meva germana me’n va regalar el primer dels seus llibres autobiogràfics. Em va trasbalsar des del primer full, des del seu primer record. Però el que més em va colpir va ser l’estil amb què aquest home ens explicava les seves terribles vivències. Un estil fred, amb què es limita a relatar les escenes d’allò que veien els ulls d’un nen, i deixa que sigui el lector adult qui interpreti les peces i faci la composició del puzzle. Així és com ens descriu que el seu son es va interrompent per uns crits, les corredisses a casa seva, els desconeguts que hi veu, i les carícies de la seva àvia que li intenta que faci nones. Així és com interpretem que el seu pare acaba de morir, i que després la seva mare pateix un avortament natural. Així comença el llibre. Aquest és el primer record de la seva vida.

La infantesa d’un nen sense escolaritzar és pobra en referents d’edat, i és a partir del que ens explica que ens hem d’imaginar més o menys quants anys tenia en cada moment d’aquella infantesa a casa dels avis i de les esporàdiques visites de la seva mare amb un altre home. Només en dues ocasions Gorki abandona la mirada del nen i ens parla com a adult. Un cop per fer-nos un d’aquells discursos tant russos, en què manifesta la seva fe en la noblesa de l’ànima humana i el seu convenciment que algun dia el pobre rus se’n sortirà. L’altre vegada és després de parlar-nos del dia que va intentar assassinar el seu padrastre quan el va descobrir apallissant la seva mare, i el Gorki adult ens diu que de tant en tant encara es desperta a mitjanit, plorant perquè no es pot treure del cap la imatge d’aquella bota colpint el pit i el cap de la seva mare, estesa a terra.

Gorki dóna per acabada la seva infantesa el dia que els seus avis el fan fer fora de casa. Va ser just en tornar de l’enterrament de la seva mare i, comprensiblement, recorda una per una les paraules amb què se’l van treure de sobre. No diu quina edat tenia, però com a lector vaig tenir la sensació que no arribava ni als deu anys.

El que va fer a partir d’aleshores ens ho va explicar en altres llibres: pidolar i robar fins que, als setze anys, va intentar suïcidar-se disparant-se al pit. Sembla estrany, però suposo que si no encertes un punt molt concret ha de ser més difícil del que en principi sembla, perquè Van Gogh –que també es va disparar al pit- va agonitzar uns quants dies abans de morir. Fos com fos, Gorki va sobreviure i aleshores va buscar l’evasió d’una altra manera: va començar a escriure. Va arraconar el nom amb què el van batejar, Alexei Maximòvitx Pexkov, i va adoptar el pseudònim de Màxim Gorki.

Màxim, com el pare que mai va conèixer; i Gorki, que en rus vol dir amarg.

PS I d’una autobiografia explícita a unes memòries encobertes, d’avui en vuit: “El sistema periòdic”, de Primo Levi.

1 comentari

El metge

Josep Pla deia que qui encara llegeix novel·les passats els trenta anys és un ase.

[@more@]

Com gairebé en tot el que deia, en aquesta frase d’en Pla hi podem trobar una volguda impertinència que es basa en uns fonaments més o menys reals. Em reconec en aquesta frase perquè durant molt de temps la meva passió literària s’alimentava fonamentalment de novel·les; però de mica en mica vaig anar fent més esporàdiques les seves lectures i vaig freqüentar més sovint gèneres com les memòries, els assajos, els llibres d’història… Fa uns anys tampoc m’agradava el vi, després va venir el blanc, i ara és el negre. Coses de l’edat…

Per això i perquè -com ja he dit en algun altre post- no tinc tirada cap als best sellers, el boom d’aquesta novel·la d’en Noah Gordon m’hauria passat de llarg si no hagués estat perquè, gairebé simultàniament, me la van recomanar dues persones molt especials. Dues recomanacions que no podia ignorar.

Va tenir uns efectes catàrtics. En part perquè és una molt bona novel·la, i en part perquè la vaig llegir en un moment apropiat. De sobte em vaig adonar de quant de temps feia que no gaudia d’una bona novel·la, i vaig ser conscient de la companyia que m’han arribat a fer els llibres i de com de feliç he estat llegint. Gràcies, llibres!

Però amb aquesta mirada retrospectiva també hi vaig veure altres coses. La història d’en Rob Cole és la d’una educació sentimental: el naixement de la vocació, la voluntat i l’esforç de formació, el descobriment d’un món completament diferent en un país estranger, les intrigues i enveges, les lleialtats personals i les petits misèries, i de com acaba fugint per cames de tot plegat per acabar cuidant ovelles a les muntanyes d’Escòcia. 

Hi ha una escena que em va colpir especialment: la mort del seu mestre. El jove Cole, cristià, viu en permanent impostura perquè a Isfahan només admeten estudiants jueus o musulmans. Fent-se passar per jueu –és a dir: mentint a tothom- ingressa en l’escola de medicina on és “adoptat” per Avicena qui li té tota mena de deferències. A Rob Cole el rosseguen els remordiments de consciència quan, ja agonitzant, el seu mestre li continua reservant una consideració molt especial. Finalment decideix confessar-se i fer-li saber que durant tots aquests anys ell ha respost a totes les seves atencions amb un engany permanent. Comença a sincerar-se però no pot acabar, perquè quan es trenca i  comença a plorar el seu mestre l’interromp i no el deixa continuar. Amb no sé quines paraules li ve a dir: “però tu et penses que jo sóc burro?”

PS D’avui en vuit: “La meva infantesa”, de Màxim Gorki.

PS2 Franki llibertat!

2s comentaris

Cignes salvatges

La biografia de tres dones: l’autora del llibre, la seva mare -una revolucionària maoista- i la seva àvia -una de tantes cortesanes d’un senyor feudal de Manxúria- ens serveixen d’itinerari per recórrer els convulsos últims cent anys de la Xina.

[@more@]

Un llibre difícil d’oblidar que comença amb com la seva àvia, encara una nena, és “adquirida” per un senyor feudal perquè formi part de la xarxa de cortesanes que té escampada pel seu territori. Per quan passí per allí. És esgarrifós llegir els detalls per destrossar -literalment- els peus de les dones, amb el trencament dels ossos dels dits i la tècnica refinada per impedir que mai puguin soldar-se. Com esgarrifosa és la reflexió –si fa no fa, la mateixa que sentim de tant en tant en relació a l’abalació del clítoris- segons la qual tot això era positiu per a la nena perquè n’augmentava la cotització.

L’ocupació japonesa, la II Guerra Mundial i el règim de Xiang Kai Shec ens condueixen fins la guerra civil entre l’exèrcit kuomintang i la guerrilla maoista, en què hi participaren els pares de l’autora del llibre. Només algú que ho ha patit gairebé tot es pot avenir a algunes de les actituds que es viuen en aquesta revolució, entre els propis revolucionaris. La llarga marxa és l’escenari d’algunes escenes que fereixen i escandalitzen, com aquella en què el seu pare –un petit cap de l’exèrcit revolucionari- impedeix que la seva esposa –embarassada de vuit mesos- pugi a un vehicle i l’obliga a continuar la marxa a peu “per donar exemple”.

Al llibre també hi vaig descobrir episodis de la història de la Xina que fan de Mao un dels grans assassins del segle XX: de deliri del gran salt endavant i la quota de l’acer, que van provocar la gran fam en què milions de xinesos perderen la vida. I amb tot això, l’astorament final, en veure com qui ens explica tot això -des d’Anglaterra- encara es mostra comprensiva amb els màxims dirigents (“segur que Mao no en sabia res”) i perplexa pels fets de la plaça Tiananmen (“no m’esperava que el règim actués amb aquesta crueltat”).

Unes històries terribles que deixen una sensació d’abatiment final: què més ha de passar perquè determinada gent obri els ulls?

PS D’avui en vuit: “El metge”, de Noah Gordon.

1 comentari

Dublinesos

La vida dóna moltes voltes. Tantes que a vegades, en aquest bloc, en parlar d’algun llibre he fet referència "a una anterior vida meva". "Dublinesos" no em transporta a una vida anterior, sinó a dues.

[@more@]

És un altre d’aquells llibres als que vaig arribar gràcies al cinema. Gràcies a John Huston qui, quan era el meu director favorit, va anunciar públicament que penjava les botes i per acomidar-se havia decidit dur al cinema "Els morts", una de les quinze narracions d’aquest llibre.

Per si no l’heu vista, la pel·lícula és una delícia. Una obra mestra. No cal ser gaire llest per intuir algunes de les coses que li passaven pel cap a l’octogenari director d’origen irlandès quan, pocs mesos abans de morir, va triar aquesta obra de James Joyce per acomiadar-se’ns.

Després de la pel·lícula, és clar, va venir el llibre: "Dublinesos" -que és el títol amb què aquí es va distribuir la pel·lícula-, del que n’acabaven de publicar una traducció al català. Me’l vaig llegir aquell estiu, de vacances per Gènova i Florència, i em vaig llegir "Els morts" -que és la història que tanca el llibre- en aquell pis de la via Canesi. Poc abans el meu professor d’anglès -on deus ser ara, Mike?- me l’havia regalat en anglès, "per què practiquis". Ni ho vaig intentar.

Tot això passava al meu penúltim any a la universitat, quan jo em trobava en aquella situació tan confusa en que ja era prou adult però alhora encara no havia sortit de l’ou. I era plenament conscient del compte enrere.

El compte enrere va arribar al zero amb una carta de Ministeri d’Educació i Ciència: em concedien la beca per incorporar-me a l’Institut d’Estudis Avançats de Dublín. Evidentment, un dels pocs objectes que em vaig endur va ser el llibre que en Mike -profètic?- m’havia regalat, i que em vaig llegir quan el meu anglès m’ho va permetre. Aleshores el llibre ja era un altre, perquè jo era un altre. La platja de Sandymount, el colomar, la reixa del Trinity ja no formaven part de l’escenari d’unes narracions sinó de la meva vida… La vida quotidiana que Joyce va retratar en aquestes quinze històries ja no m’era tan remota com l’expressió "d’un país anglosaxó" sol indicar. El retrat d’unes formes, del pes de la religió, de capelletes, de tensions polítiques, i de petites nobleses i petites misèries que tant va indignar els seus compatriotes quan Joyce el va fer són ara un dels majors orgulls d’Irlanda. I al capdamunt, l’obra mestra que tanca el llibre: una narració en què sota l’harmonia d’un sopar de compromís -qui no ho hagi viscut no se’n pot fer la idea!- un dels convidats pateix un moviment sísmic emocional en sentir una cançó. Un fantasma del passat, una nostàlgia, que cau com cau la neu al relat: com baixa el teló final, sobre tots els vius i els morts.

PS I d’aquesta vida anterior, que va durar cinc anys dos mesos i quatre dies, d’avui en vuit: "Cignes salvatges", de Jung Chang.

2s comentaris

El procés

Kafka és dels pocs escriptors que ha donat lloc a un adjectiu: per kafkiana solem entendre una situació absurda, sense cap ni peus.

[@more@]

Vaig descobrir Kafka amb aquesta novel·la, i la sorpresa va ser que ho entenia tot perfectament. En aquest sentit, els seus llibres no tenen res de kafkià. És veritat que no són fàcils de llegir, que el seu estil és un xic enrevessat i cal força concentració en la lectura per poder-lo seguir. Però si el pots llegir amb calma és transparent com un cristall. Les situacions que ens presenta són, efectivament, absurdes, sense cap ni peus; i aquesta és la tragèdia: la manca de sentit. Kafka busca l’ordre, la racionalitat, la relació causa-efecte que doni sentit a la vida, i s’angoixa en trobar-se amb un món irracional, desordenat: sense sentit.

La clau d’aquesta novel·la no és saber com s’acabarà el procés a Joseph K., ni tals sols si és innocent o culpable. La tragèdia neix del fet que ni ell ni ningú (policies, jutges, botxins) sap de què se l’acusa, i a ningú –tret d’ell mateix- sembla importar-li aquest detall. I la indefensió de Joseph K. ens remet a una de les angoixes més clàssiques des que el món és món: la nostra incapacitat per a controlar el nostre propi destí.

“El procés” és un llibre laberíntic, amb capítols que tenen més d’una versió. Kafka mai els va endreçar, mai va polir aquest llibre perquè no el va voler publicar. És una d’aquelles obres que no va voler que ningú llegís, que volia que fossin destruïdes immediatament després de la seva mort, sense que ningú se les llegís. Per a qui les va escriure, doncs? Per a ningú, és així de trist. La seva desolació va arribar a l’extrem de ni tan sols necessitar comunicar-li a ningú allò que sentia. Per què les va escriure, doncs? Per escriure-les, un pur exercici d’introspecció. Kafka es va aïllar de tot, es va desvincular de tot, tret de si mateix. Com si la vergonya li hagués de sobreviure.

PS D’avui en vuit: “Dublinesos”, de James Joyce.

2s comentaris