Dublinesos

La vida dóna moltes voltes. Tantes que a vegades, en aquest bloc, en parlar d’algun llibre he fet referència "a una anterior vida meva". "Dublinesos" no em transporta a una vida anterior, sinó a dues.

[@more@]

És un altre d’aquells llibres als que vaig arribar gràcies al cinema. Gràcies a John Huston qui, quan era el meu director favorit, va anunciar públicament que penjava les botes i per acomidar-se havia decidit dur al cinema "Els morts", una de les quinze narracions d’aquest llibre.

Per si no l’heu vista, la pel·lícula és una delícia. Una obra mestra. No cal ser gaire llest per intuir algunes de les coses que li passaven pel cap a l’octogenari director d’origen irlandès quan, pocs mesos abans de morir, va triar aquesta obra de James Joyce per acomiadar-se’ns.

Després de la pel·lícula, és clar, va venir el llibre: "Dublinesos" -que és el títol amb què aquí es va distribuir la pel·lícula-, del que n’acabaven de publicar una traducció al català. Me’l vaig llegir aquell estiu, de vacances per Gènova i Florència, i em vaig llegir "Els morts" -que és la història que tanca el llibre- en aquell pis de la via Canesi. Poc abans el meu professor d’anglès -on deus ser ara, Mike?- me l’havia regalat en anglès, "per què practiquis". Ni ho vaig intentar.

Tot això passava al meu penúltim any a la universitat, quan jo em trobava en aquella situació tan confusa en que ja era prou adult però alhora encara no havia sortit de l’ou. I era plenament conscient del compte enrere.

El compte enrere va arribar al zero amb una carta de Ministeri d’Educació i Ciència: em concedien la beca per incorporar-me a l’Institut d’Estudis Avançats de Dublín. Evidentment, un dels pocs objectes que em vaig endur va ser el llibre que en Mike -profètic?- m’havia regalat, i que em vaig llegir quan el meu anglès m’ho va permetre. Aleshores el llibre ja era un altre, perquè jo era un altre. La platja de Sandymount, el colomar, la reixa del Trinity ja no formaven part de l’escenari d’unes narracions sinó de la meva vida… La vida quotidiana que Joyce va retratar en aquestes quinze històries ja no m’era tan remota com l’expressió "d’un país anglosaxó" sol indicar. El retrat d’unes formes, del pes de la religió, de capelletes, de tensions polítiques, i de petites nobleses i petites misèries que tant va indignar els seus compatriotes quan Joyce el va fer són ara un dels majors orgulls d’Irlanda. I al capdamunt, l’obra mestra que tanca el llibre: una narració en què sota l’harmonia d’un sopar de compromís -qui no ho hagi viscut no se’n pot fer la idea!- un dels convidats pateix un moviment sísmic emocional en sentir una cançó. Un fantasma del passat, una nostàlgia, que cau com cau la neu al relat: com baixa el teló final, sobre tots els vius i els morts.

PS I d’aquesta vida anterior, que va durar cinc anys dos mesos i quatre dies, d’avui en vuit: "Cignes salvatges", de Jung Chang.



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 comentaris a l'entrada: Dublinesos

  1. Rita diu:

    Acabo de veure la pel·lícula, a TV3, (com poden fer-la a aquesta hora!), ja l’havia vista quan la van estrenar, però avui l’he tornada a gaudir, tot i deixar-me trista… He buscat al google, em venia de gust llegir coses sobre ella i t’he trobat. Ha estat casualitat o ho sabies? M’ha agradat el teu post.

  2. eureka diu:

    Bon dia Rita, bon dia Teresa,
    Ha estat casualitat, no sabia que la passarien per TV3 i em sap greu haver-me-la perduda. Teresa, gràcies per la informació del cànon de dijous, no me’l perdré.

Els comentaris estan tancats.