El pont del riu Kwai

Com tants altres, vaig arribar al llibre gràcies a la pel·lícula d’en David Lean. La vaig veure quan era un crio, una d’aquelles tardes en què els pares ens duien al cinema. Com “Ben-Hur”, com “La conquesta de l’Oest”.

[@more@]

De la pel·lícula em van quedar dues coses: la famosa melodia i la cel·la de càstig on tanquen l’oficial britànic, que em va impressionar. Però en vaig anar oblidant tots els altres detalls, i al meu cap va acabar emmagatzemada simplement com una pel·lícula de guerra. Com tantes altres.

Un bon dia, sense venir a tomb, el meu avi va deixar anar que era molt bona. Per entendre com d’estrany era aquell comentari us hauré de fer cinc cèntims d’ell: diuen que sempre va ser un home de poques paraules; i encara ho era més quan jo el vaig conèixer, que l’Alzheimer ja li havia clavat les primeres queixalades. No recordo de què parlaven, però sí que el seu comentari no encaixava per enlloc. Em va sobtar i, pel que sigui, el vaig enregistrar a un racó del meu caparronet.

Anys després, a una altra de les meves vides, em vaig topar amb “El pont del riu Kwai” mentre remenava entre les pel·lícules d’una botiga. No la buscava. Però em va fer gràcia perquè em va fer pensar amb el meu avi, i me la vaig endur a casa.

Va ser com un cop de puny a l’estómac. La història està basada en un fet real de la II Guerra Mundial: la construcció, per part de presoners de aliats, d’una línia de tren entre Rangun i Bangkok. Evidentment, amb objectius militars. Per molta empatia que tinguem, mai ens podrem imaginar el que van arribar a patir aquells homes a la jungla tropical en la construcció del que ha passat a la història com “el ferrocarril de la mort”. Però en Pierre Boulle, l’autor d’aquesta novel·la (i d’”El planeta dels simis”), sabia de què parlava: va ser un d’ells.

La pel·lícula, potser més que el llibre, és la història d’un home –l’oficial encarnat per l’Alec Guinness- que es refugia en el treball per mantenir la seva dignitat enmig de tantes humiliacions. En l’obra d’enginyeria troba l’oportunitat d’exhibir la seva superioritat intel·lectual respecte els captors japonesos i evitar així el que Primo Levi anomenà “naufragi espiritual”. Trobar punts febles al projecte original i esmenar-los és l’estratègia d’aquest home desesperat per mantenir encesa la flama de l’autoestima entre tanta misèria humana.

Ja he dit abans que el meu avi era home de poques paraules. Per altres sé que va estar a un camp de concentració franquista. De tot el que allí va viure només en sé una història, i és possible que ell mai n’expliqués cap més. Ni a la seva dona. Ni als seus fills. Sé que es va vendre una medalla d’or de la seva mare per un xusco de pa. La seva mare havia mort quan ell tenia setze anys, i aquella medalla era l’únic objecte personal que en servava. Se la va vendre per un tros de pa.

Ara sé que aquell comentari, que al seu dia em van semblar sense solta ni volta, era el missatge en una botella d’un nàufrag.

PS D’avui en vuit: “El mercader de Venècia”, de William Shakespeare.



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: El pont del riu Kwai

  1. quim diu:

    Moltes gràcies, Deckard. La teva postdata m’ha emocionat

Els comentaris estan tancats.