Farenheit 451

Avui tanco aquest bloc. I m’ha semblat que la millor manera de fer-ho era amb la història del bomber piròman.

[@more@]

Com a tantes novel·les de ciència ficció, també aquesta té lloc a un Estat totalitari amb uns recursos per a la repressió que semblen infal·libles. Un Estat on els llibres –tots- estan prohibits i on els bombers assumeixen el paper de policia política amb la missió de destruir-los, cremar-los. Ray Bradbury l’escrigué l’any 1953, una època daurada de la ciència ficció on el trauma de l’aleshores tant recent Segona Guerra Mundial produí tot un reguitzell d’obres obsessionades amb la capacitat d’autodestrucció de l’ésser humà. És el cas d’aquest “Farenheit 451”, de les “Cròniques marcianes” del mateix Bradbury, o d’”El planeta dels simis” de Pierre Boulle.

La trama d’aquesta novel·la és fàcil d’endevinar a partir de les dades que ja us he donat: és la història d’un bomber que un bon dia, en una de les seves intervencions, salva un llibre per pura curiositat, se l’endu a casa d’amagatotis i se’l llegeix. A partir d’aquell moment entra en la clandestinitat. La doble vida que aquest home porta des d’aleshores és una mina per a un bon post, però no és per això que avui us en vull parlar. No és cap dels meus llibres favorits, ni em va impactar especialment quan el vaig llegir, tampoc l’associo a cap lloc, temps o persona. No fins ara. Però un dels motius pels quals m’ha semblat que era la millor opció per tancar aquest bloc és l’homenatge implícit que ret als llibres –a tots- com a símbol de llibertat, de vida.

Vida. Han estat uns mesos en què, com diria Kafka, he jugat a fet i amagar amb els meus fantasmes. On cada post ha estat com una d’aquelles ampolles que es llencen amb un missatge al mig de l’oceà i on, com diu el títol del bloc, els llibres es confonien amb la meva vida. Un bloc que vaig començar a escriure per angoixa, mentre esperava els resultats d’una prova mèdica. Vaig iniciar aquesta peculiar revisió de la meva vida -que ha durat més d’un segon- pensant bàsicament en la meva filla, que encara no ha fet els dos anys. Tot va anar bé, gràcies, però vaig decidir continuar el bloc perquè un cop fet el primer pas -sempre el més difícil- m’anava bé. Fins i tot podríem dir que ho necessitava. 

I ara, que ja us he dit perquè el vaig començar, us he de dir perquè l’acabo. Perquè com deia Flaubert, fins i tot a les confessions més íntimes ens callem alguna cosa, i a setembre de 2008 no té sentit continuar amb més llibres si no és amb un missatge que no penso escriure en forma de post. Pervertiria tot el que he escrit fins ara si continués el bloc sense dir el més important que he de dir, per això callaré.

I aquest és el segon motiu pel qual m’ha semblat que la millor manera d’acabar aquesta successió de declaracions d’amor -que és el que ha estat aquest bloc, on els llibres s’han confós amb la meva vida- és amb els 451 Farenheit. La temperatura a la qual el paper de llibre s’encén i crema.

PS Moltes gràcies.



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 comentaris a l'entrada: Farenheit 451

  1. quim diu:

    Hola Àlex,
    vaja, veig que no ha hagut de passar ni un mes 🙂
    És molt curiós, però he escrit ot aquest bloc amb dos tipus de persona al cap. D’una banda “el lector desconegut”, aquest anonimat m’ha permès saltar per sobre de la vegonya a l’hora de parlar de segons què i m’ha donat aquella motivació per intentar “guanyar-me” algú i ser escoltat per algú que ho fa al 100% per motivació pròpia, més enllà dels cercles que t’escolten perquè no poden escapar-se’n.
    Els altres lectors que he tingut al cap han estat algunes (molt poques) persones que conec i amb qui volia compartir unes coses que sóc incapaç de dir de la “manera normal”. Suposo que saps que tu ets una d’elles.

  2. eureka diu:

    Benvolgut capità Harlock,
    unes pintes de Guinness poden fer miracles

Els comentaris estan tancats.