Totes les poesies

Diuen que no hi ha res tan trist com recordar els temps feliços en la dissort. Amb l’optimisme que el caracteritzava, Primo Levi va donar la volta a aquesta afirmació i va dir que cap plaer es pot comparar al d’evocar les misèries un cop s’han deixat enrere.

[@more@]

Per poca raó que tingui, no hi ha gaire coses que em puguin fer tan feliç com fullejar l’antologia poètica d’Eugenio Montale que em van regalar ara fa tretze anys.

Mai no he tinguts tants motius per a deprimir-me, i ni tan sols durant l’adolescència em vaig enfonsar tant. Espero no batre mai aquest rècord. És trist dir-ho així, però vaig tenir la gran sort de trobar-me amb algú amb l’autoestima tan baixa com la meva, i amb coneixement de causa puc dir que poques coses poden establir un vincle tan fort com compartir les misèries. Hi ha moments en què no et veus amb cor de compartir res, de conviure, amb ningú que valgui la pena. Només pots fer-ho amb un complet desconegut -tant se te’n fot, i potser aquest és el secret dels psicòlegs- o amb algú amb tant poc valor com tu.

Van ser tres setmanes del que en podríem dir mútua teràpia, confessant-nos les misèries, amb una menció especial per aquella tarda a un banc de San Fruttuoso que ens va unir per sempre més. Quan va arribar el dia d’anar-me’n em va acompanyar fins a Termini i allí em va omplir de regals. Però n’hi va haver dos de molt especials: una carta que em va ficar a la butxaca quan ja pujava al vagó -no la llegeixis fins que el tren hagi arrencat- i la integral poètica d’un autor que ella m’havia anat descobrint aquells dies.

Montale no és un poeta fàcil. Em fa l’efecte que no he estat capaç de llegir-li cap poema sense recórrer al diccionari. També va ser força prolífic, de manera que no m’he acabat el llibre amb totes les seves poesies, i potser no ho faci mai. Són poemes descriptius i reflexius, amb poca o gens acció, sovint ambientats al paisatge aspre i dur de la Ligúria. Com el seu favorit: el retrat d’un migdia d’estiu, amb el Sol que badalla, els murs coronats amb culs d’ampolla, i les files de formigues que –manllevant l’expressió del poeta genovès- ens parlen d’aquesta “trista meravella” que és la vida

PS I d’avui en vuit: “Farenheit 451”, de Ray Bradbury.



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.