La intel·ligència fracassada

Per a què ha de servir la intel·ligència? És més, són intel·ligents totes les persones que ho semblen?

[@more@]

José Antonio Marina, catedràtic d’institut, va començar a donar voltes a aquestes preguntes, que són la base d’aquest llibre, després de visitar a la presó el seu exalumne més brillant. Va ser un estudiant extraordinari, que cridava l’atenció de tots els professors per les seves capacitats. Però en arribar a l’adolescència va ser conscient de la seva habilitat per a manipular els seus companys, que probablement li semblarien uns ximplets. Va començar a agafar protagonisme com a cap d’una colla que feia anar per on volia. Abans de fer vint anys era a la presó. Va ser llavors quan Marina, exprofessor seu, es va preguntar si realment aquell noi era tan intel·ligent com tots plegats havien cregut.

Tot l’assaig rau en la idea d’anar més enllà del concepte d’intel·ligència com a capacitat per a resoldre problemes –aritmètics, gramàtics, etc…- i vincular-lo a un sentit: capacitat per a fer què? Per a Marina, la intel·ligència, per a ser considerada tal, ha de contribuir a la nostra felicitat. Kafka és un dels molts exemples del que ell anomena “intel·ligència fracasada”: una persona amb un gran potencial intel·lectual que però va ser incapaç de dirigir-lo en benefici propi. Potser sigui un dels millors escriptors que hi ha hagut mai, però a nivell personal tota la seva capacitat d’anàlisi introspectiva el va dur a una vida plena de pors i angoixes, miserable. L’exemple d’un home que no va ser capaç de treure profit de tot el seu potencial.

Marina fa un paral·lelisme entre la vida i una partida de cartes. Quan neixem ens donen unes cartes, i hi ha qui té la sort de rebre’n de bones i qui té la dissort de rebre’n de dolentes, però cal tenir present que no sempre guanya la partida qui sortia les millors cartes: s’han de saber jugar. Marina blasma el pessimisme, el derrotisme que sovint mena al sentiment d’autodestrucció. Vaig reconèxier bona part de les meves vides en aquelles intel·ligències fracassades que perquè el món és una merda van tot el dia amb cara de pomes agres. Marina vol, essencialment, ser feliç i per això reivindica el vitalisme, les ganes de tirar endavant, com a exponent màxim de la intel·ligència.

Potser no s’ho ha plantejat mai, però ell mateix és un bon exemple per il·lustrar els seu concepte d’intel·ligència. He estat en una conferència en què ha participat i fa l’efecte de saber païr tot el prestigi i reconeixement que té. A la seva capacitat d’anàlisi i habilitat d’expressar-la amb claretat –que ja coneixia per alguns dels seus llibres- s’hi ha de sumar l’afabilitat i entusiasme que transmet “en directe”. A tots els efectes sembla un home feliç, amb pau amb si mateix.

D’acord amb els seus propis criteris, doncs, José Antonio Marina és home força intel·ligent. Encara que a molts, la seva recent adhesió a un manifest feixista els faci semblar el contrari.

PS D’avui en vuit: “Totes les poesies”, d’Eugenio Montale.



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.