Cartes a Milena

"Milena, si us plau, ajudi’m! Ha d’entendre més del que li escric!"

[@more@]

De les cartes que Franz Kafka va escriure a Milena Jerenska tant en podríem dir que emocionen per la seva sensibilitat com que esgarrifen per la seva monstruositat. És el mateix que es pot dir de tota la seva obra literària, i no és gens estrany, perquè l’obra de Kafka té poc de ficció. L’angoixa dels seus llibres era la seva.

En aquestes cartes no només s’hi desplega tot un ventall de sentiments de Kafka, que van de la tendresa a la passió, sinó també -i principalment- la seva incapacitat de gestionar-los i fins i tot de conviure-hi. Si a "Romeu i Julieta" -una obra de ficció- els sentiments s’ho enduen tot per davant amb amb la seva força expansiva, a aquestes cartes -que no són cap ficció- hi veiem la capacitat destructiva d’aquesta força quan enlloc d’esclatar implosiona cap a la pròpia persona. Encara que resulti paradoxal per un escriptor, l’aillament de Kafka prové en gran mesura de la seva incapacitat de comunicar-se. "Milena, vostè es queixa d’algunes cartes a les que per moltes voltes que li doni no hi troba res, però -si no vaig errat- són precisament aquestes cartes on jo em sentia més a prop seu". Tot plegat fa que els sentiments superin, ofeguin, fereixin Kafka. Penso que també li escau allò que un amic meu va dir d’Alexandre el gran: que era una bomba atòmica tancada en un cartutx de dinamita.

Kafka i Milena es van conèixer per la feina. Ella traduïa algunes de les seves obres al txec i s’hi va posar en contacte per consultar-li uns dubtes. Es van arribar a trobar, a Viena, però la seva relació va ser essencialment a través d’aquestes cartes. Entenem-nos, les cartes no són un testimoni de la relació que van mantenir durant dos anys, són la relació.

"Ahir et vaig demanar que no m’escrivissis més. Penso que és el millor per a tots dos, i avui t’ho torno a demanar. Però, si us plau, Milena, no em facis cas i continua escrivint-me cada dia. Encara que siguin cartes molt breus, encara que només siguin dues línies, encara que només en sigui una, com avui, o encara que només sigui una paraula. Patiria molt si em quedés sense aquesta paraula teva."

Una relació de la que tant podríem dir que entre ells dos no va passar res, com que va passar tot.

PS D’avui en vuit: "La intel·ligènc¡a fracassada", de José Antonio Marina.



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.