Romeu i Julieta

La ignorància és molt agosarada. Durant molt de temps vaig menysprear aquesta obra de Shakespeare −sense haver-me-la llegida− perquè me la imaginava tan exageradament romàntica que només podia agradar als tous, a les bledes…

[@more@]

“Romeu i Julieta” formava part de la trilogia de Shakespeare que tenien els meus pares quan el vaig descobrir. Va ser amb "Hamlet", ja us en he parlat, i després va ser l’hora d’”Othello”. Jo tenia setze anys, i vaig saltar-me l’obra dels amants de Verona perquè aquelles històries romàntiques no feien per mi… Certament, la ignorància és molt agosarada!

Però un bon dia vaig veure’n una versió de la BBC per TV3. Qualsevol cosa menys una obra per bledes! Com és possible que no m’adonés que Shakespeare aprofitaria una història d’amor -el rerefons de l’obra- per parlar no només de l’amor –que també- sinó de tot plegat, com fa sempre! Els seus personatges són sempre complexos, i per tant contradictoris. Romeu és un jove tan enamoradís a qui no li fan cas ni els seus amics, i l’obra comença justament amb Romeu bojament enamorat… d’una altra noia. Amb aquesta ironia Shakespeare relativitza els sentiments més profunds, però aquesta volatilitat no impedeix que, mentre la visquis, ho puguis fer amb tanta intensitat que sigui capaç d’arrossegar-te a qualsevol cosa, com li acabarà passant al cap de pardals d’en Romeu.

És també una reflexió sobre el pes del nostre entorn, des del familiar fins als amics: amb Mercuri –més papista que el Papa- embolicant la troca. És una reflexió sobre com és de cruel la vida, amb la bella i tràgica escena de les espelmes de la nit –que per a la resta dels mortals és l’escena de l’alosa i el rossinyol- quan Romeu ha de triar entre marxar i viure o quedar-se i morir. És molt trist, però amb l’amor no n’hi ha prou.

És també una reflexió sobre la capacitat destructiva dels sentiments i de com són precisament les persones més properes -les que més ens estimen i més ens estimen- les qui tenen la capacitat de fer-nos més mal. Qui pot oblidar l’escena final en què Julieta se suicida fent un petó als llavis del seu Romeu?

PS D’avui en vuit: “1984”, de George Orwell.



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: Romeu i Julieta

  1. eureka diu:

    Benvolgut Manfred,
    és irònica, tendra, dramàtica, bella, profunda i -com diu el seu últim vers- una història molt trista. Altament recomanable.

Els comentaris estan tancats.