Ciències naturals

Era el llibre de text d’aquesta assignatura a 7è d’EGB, és a dir: quan jo tenia dotze anys. A la part inferior esquerra d’una pàgina senar hi havia la fotografia d’un carrer amb un fanal encès en plena nit. Al peu de fotografia hi deia “segons Newton la llum està composta per petites partícules anomenades fotons”.

[@more@]

Així va néixer la meva vocació. Potser la memòria em traeix, però jo diria que sóc capaç fins i tot de dir exactament a quin banc seia. Els qui em coneixen probablement se sorprenguin de tant de detall, perquè sóc despistat de mena i les coses se me’n van del cap amb massa facilitat. Però els neuròlegs diuen que un dels mecanismes més eficaços per a fixar un record a la memòria és un fort impacte emocional, i aquesta frase em va trasbalsar profundament.

Suposo que vaig sentir allò que els místics en diuen una revelació. Mai fins aleshores se m’havia acudit que es poguessin fer aquesta mena de preguntes, de manera que aquella frase tan simple em va il·luminar i se’m va obrir, de cop i volta, tot un món. No em veia amb cor de reflexionar sobre la llum, que em va semblar una cosa massa abstracta i de la que ja en tenia una referència: la teoria de Newton. De manera que el cap se me’n va anar cap a la calor.

Em vaig preguntar com i amb quina rapidesa es propaga. Vaig dissenyar un experiment que mai vaig arribar a fer (el meu primer experiment imaginari). Vaig pensar que un dia que fos sol a casa podria tancar l’habitació dels meus pares -que donava al menjador- i escalfar-la amb les estufes elèctriques que teníem. L’experiment consistia en, de cop i volta, obrir la porta que donava al menjador i cronometrar quan de temps passava fins que les temperatures del menjador i de l’habitació s’igualaven. M’imaginava que trigarien una estona, però no entenia perquè no succeïa instantàniament quan ja no hi havia cap obstacle que aïllés les habitacions (un cop hagués obert la porta).

No el vaig fer mai, perquè em feia por que m’enxampessin jugant amb les estufes. Però hi vaig pensar moltes vegades i arran d’aquella frase (aparentment tan simple!) vaig començar a preguntar-me per la naturalesa de les coses. M’és impossible explicar-vos fins a quin punt la física m’ha acompanyat i moldejat -tant intel·lectualment com emocionalment- des d’aleshores.

Jo tenia dotze anys. I em considero molt afortunat per recordar amb aquesta nitidesa tants detalls del moment en què -per sorpresa, com solen passar aquestes coses- va entrar a la meva vida.

PS D’avui en vuit: “Els tres primers minuts de l’univers”, d’Steven Weinberg.



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.