La volta al món en 80 dies

Harry Potter és ara l’estrella indiscutible de la literatura juvenil, però quan jo era un crio els tòtems eren aquests tres: Jules Verne, Emilio Salgari, i Enid Blyton. Jo vaig ser vernista.

[@more@]

Salgari va ser el primer amb qui vaig entrar en contacte. Va ser a una biblioteca de Galícia, però no recordo amb quin llibre. Potser no va ser el moment apropiat, potser no era el millor llibre per entrar-hi, potser jo encara era massa jove… En qualsevol cas, no em va dir res; i això és el pitjor que es pot dir no ja d’un llibre sinó d’un autor. Mai més he agafat cap llibre seu.

A Blyton la vaig descobrir amb “Els cinc a l’aiguamoll del misteri”. Ho vaig viure com una situació incòmoda -que ara em sembla còmica- perquè quan me’l van regalar jo ja estava amb Gorki i Calders.

Entre un i l’altre hi ha haver Verne, a qui vaig arribar de mica en mica. Verne té l’avantatge que no cal haver-li llegit cap llibre per estar familiaritzat amb algunes de les seves obres. Jo havia vist una versió cinematogràfica de “20.000 llegües de viatge submarí”, però la clau van ser uns còmics infantils –aleshores en dèiem “Mortadelos”- que ens compraven de tant en tant; tan esporàdicament que a vegades no podies seguir el fil de les històries que publicaven per entregues. Va ser el cas d’”Els fills del capità Grant” i d’”El far de la fi del món”, que només vaig llegir en un número. No en vaig tenir prou ni per conèixer-ne la trama -de manera que me’n vaig imaginar unes quantes- i em vaig quedar amb ganes de més. I això és el millor que es pot dir, no ja d’un llibre, sinó d’un autor.

Verne, com a tal, va entrar a la meva vida un 2 de setembre, no sé de quin any. No sé quants anys feia, però aquell aniversari la meva germana –que solia regalar-me llibres- es va presentar amb “Viatge al centre de la Terra”, que em va enganxar des de la primera pàgina. Probablement, més que les aventures em va seduir l’ambientació científica de l’obra -ja se m’havia despertat el cuc- i, sobretot, la sensació que Verne em tractava com un adult. I això per un crio no té preu.

Amb aquella novel·la també vaig descobrir una editorial que li dedicava tota una col·lecció, i vaig fer plans que, naturalment, van acabar saltant pels aires. El següent a caure va ser “L’illa misteriosa”, que no em va agradar tant. Però a aquestes alçades Verne ja s’havia guanyat segones i terceres oportunitats, o les que fessin falta.

En un altre post us vaig parlar d’un dels meus avis, avui surt l’altre. Un bon dia vaig veure al seu despatx un llibre amb tres novel·les de Verne, entre les quals hi havia la peça que jo més preuava: “La volta al món en vuitanta dies”. Mai vaig dir res, perquè sabia que en el règim del terror que el meu avi havia instaurat en aquell pis tocar res desencadenava un daltabaix; però cada vegada que hi anava de visita entrava un moment a aquell despatx -on mai hi vaig veure ningú treballant- i me’l mirava de reüll. M’ha passat d’altres vegades: jo estava convençut que dissimulava molt bé; però un bon dia, quan me n’anava, la meva àvia, sense dir un mot, em va posar el llibre a les mans.

Vaig llegir-me les aventures d’en Phileas Fogg de pressa i corrents, i vaig tornar el llibre tan aviat com vaig poder. Mai més he tornat a llegir una sola línia de Verne.

PS D’avui en vuit: “Ulisses”, de James Joyce.



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.