Cyrano de Bergerac

Aquí jau Cyrano, que ho va ser tot, i que no va ser res. Aquest és l’epitafi que ell mateix es va triar i que ho resumeix tot.

[@more@]

Cyrano és un gran llibre. Una obra romàntica que es mou amb formes de comèdia per presentar-nos la tragèdia d’un home en conflicte amb la seva imatge: amb la que en tenen els demés i amb la que ell té de si mateix. Un home a qui es jutja pel seu aspecte exterior, deforme, que no es correspon amb la seva noblesa i bellesa interior. El conflicte entre el fons i les formes…

Cyrano és d’aquelles obres farcides de moments inoblidables, però és sobretot un llibre de malentesos, de contradiccions entre el fons i les formes, de realitats paral·leles i d’errors de judici en què cadascun dels protagonistes entén viu un mateix fet de manera diferent. Només així s’entén que l’escena més còmica de tota l’obra, en què Cyrano es bat en un duel mentre composa un sonet, acabi amb un assassinat. O l’escena, còmica i dolorosa alhora, en què Roxanne li explica que està enamorada i ell, ingenu, a cada paraula hi veu un signe que ha de ser d’ell fins que pateix la decepció final, sense que ella se n’adoni. O l’escena del balcó en què Cyrano lli expressa fil per randa el seu amor perquè, protegit per la foscor, sap que ella no el reconeixerà i l’escolta pensant-se que és en Christian, que és qui finalment puja l’escala per estar amb ella. Com les cartes d’amor que Cyrano li escriu durant la guerra i que signa com a Christian, unes cartes en què diu tot allò que no gosa dir per si mateix.

I com oblidar la carta final, en què Cyrano, naturalment signant com a Christian, s’acomiada? O l’horror d’ella quan, anys després, se n’adona de qui la va escriure realment?

"Roxanne, aquesta nit moriré…". Si us plau, llegiu-la!

PS D’avui en vuit: “Viatge al centre de la Terra”, de Jules Verne.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.