La metamorfosi

És un llibre que es presta a moltes interpretacions; una mena de narració interactiva, on allò què entén el lector mana sobre el què l’autor explica. Ara us explicaré què hi veig jo.

[@more@]

Per mi, “la metamorfosi” és la crònica d’una depressió. D’una persona que veu una imatge deformada de si mateix, com diuen que té qui pateix d’anorèxia, i que té l’autoestima tan baixa que en lloc de pena es fa fàstic a si mateix. Que es refugia a la seva habitació, s’amaga quan algú se li acosta i només vol observar els demés per una petita escletxa. És la crònica d’algú que renuncia a parlar perquè ningú no l’entén, i de la seva decadència física i de la degradació de les relacions personals que provoca el seu aïllament.

Se’m fa estrany que Kafka, que sempre va amagar “El procés” perquè ningú no el llegís, es prestés en canvi a l’exhibició pública que comportà la publicació d’aquest llibre. És clar que potser no la va escriure amb aquesta intenció. Hi ha qui en “La metamorfosi” hi veu una història de superació personal: la transformació del Kafka familiar, fill i germà, en el Kafka escriptor: el trencament amb el passat, amb les tradicions, per tal de desenvolupar una personalitat, una vida, pròpia.

Potser sí. Potser tenen raó. Potser totes dues interpretacions –i fins i tot unes quantes més- són correctes alhora perquè en el fons “La metamorfosi” no és llibre d’interpretació unívoca, la de Kafka, sinó de tantes com a cada lector li inspiri. Aquest és un dels trets més característics de la bona poesia, perquè encara que els escrivís en prosa, els llibres de Kafka, com els de García Márquez, són 100% poesia.

PS D’avui en vuit: “Cyrano de Bergerac”, d’Edmond Rostand.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: La metamorfosi

  1. eureka diu:

    Bon dia, la Luna flotando sobre vapores de plata
    en segons quins moments, Kafka pot fer molta companyia.

Els comentaris estan tancats.