Nacional II

Jo vaig néixer a Barcelona l’any 1966. No és una dada, és pràcticament una biografia.

[@more@]

L’escola franquista i postfranquista que vaig conèixer resulta parcialment inimaginable per qui hagi nascut només uns pocs anys abans o després. Qui, per sota dels trenta anys, ha viscut les complicitats dels llibres prohibits? D’un temps, d’un país són les històries familiars de les represàlies de la postguerra.

Només que jo hagués nascut una dècada abans difícilment hauria pogut accedir a la universitat. I si no hagués estat perquè la meva llicenciatura va coincidir amb les vaques grasses dels anys vuitanta probablement no hi hauria hagut cap beca que em permetés una vida a l’estranger.

Es fa difícil per algú que no hagi viscut els anys de l’anomenada transició espanyola comprendre l’alt grau d’implicació ideològica que es desprèn de totes les meves pàgines, ja sigui per parlar d’una novel·la, d’un judici de fa vint-i-cinc segles, o de qualsevol de les memòries o biografies que he ressenyat. Uns anys en què podríem dir el meu país i jo teníem la mateixa edat vital: la de l’optimisme i la confiança en el futur, la de les il·lusions i de creure en allò que ha de venir.

Jaume Perich forma part de l’escenari de la meva vida d’aquells anys. Un autor heterogeni, ideal per qui encara no sap com sortirà el seu meló. De l’humor més absurd -com els acudits d’en Federico Pastichet- a la reflexió política. Dels aforismes intemporals a d’altres profundament del seu temps. Hi ha cap dels seus acudits sobre la guerra dels sexes que hagi deixat de tenir sentit? I, alhora, qui faria ara un acudit de jutges o policies picant una porta amb l’onomatopeia "TOP"?

Tot això ben mescalt constituia una barreja irresistible per a un crio amb inquietuds i ganes de ser gran. Segur que els llibres que m’he rellegit més cops han estat els quatre d’ell que teníem a casa: "Els tres peus del gat", "Perich Match", "Autopista" i, sobretot, "Nacional II". Els aforismes polítics i els metafísics sobre el sentit de la vida eren alhora prou simples i prou elevats. Cada vegada que me’ls rellegia n’entenia algun més. I alguns em van impresionar tant que no els he pogut oblidar mai, com el que he parafrassejat a l’inici d’aquest post: "Jo vaig néixer a Barcelona l’any 1940. No és una dada, és pràcticament una biografia".

El que el Perich va dir per ell i per la seva època també serveix per a mi i per a la meva època, i per tanta altra gent amb els seus temps i els seus llocs. D’això se’n diu un clàssic.

PS D’avui en vuit: "La metamorfosi", de Franz Kafka.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.