El sistema periòdic

Com tants llibres de Primo Levi, també aquest és difícil classificar. Ell el va definir com “unes pàgines de química militant”, i ho són. Però és evident que també és algunes coses més.

[@more@]

El llibre està estructurat en capítols dedicats a elements químics que tots recordem de quan estudiàvem la taula periòdica, i en cada un d’ells fa un petit exercici de divulgació científica, de “química militant” que ell en deia. Però dir que és un llibre de divulgació científica no seria encertat –tot i que n’hi ha. És, com tots els seus, un llibre tendre i emotiu, amb sentit de l’humor i moments dramàtics. El llibre d’un home sensible i intel·ligent, que fa veure que ens vol enganyar; com al capítol dedicat a l’hidrogen, en què mentre ens explica l’electròlisi de l’aigua “se li escapa” parlar-nos de com va néixer en ell la vocació quan només era un marrec.

Irònic i entranyable, com al capítol dedicat als gasos nobles en què mentre n’explica les propietats (van passar desapercebuts durant segles perquè costa molt que participin en una reacció química) fa un paral·lelisme amb els seus avantpassats. Són curioses les interioritats de la indústria farmacèutica que descobrim quan ens parla de la química de la gallinassa. La interessant investigació que du a terme en la seva activitat laboral sobre els processos de producció esdevé dramàtica en el moment en què descobreix que el tècnic de l’empresa proveïdora alemanya amb qui en fa el seguiment va ser un dels seus caps a Auschwitz. Emotiu el moment en què, a la Itàlia feixista, el jove jueu -l’únic llicenciat de la seva promoció a qui no havien entregat el diploma- en té prou amb tres paraules (“el doctor Levi?”) per a reconèixer el seu Mercuri, el missatger que el destí li envia per a canviar-li la vida.

Però per sobre de tot, irònic i tendre. Com el capítol dedicat al sodi i al potassi, dos elements –segons tots els tractats de química- gairebé idèntics, amb propietats molt similars. Ens explica que en la seva època d’estudiant universitari va aconseguir que el professor de física li regalés les claus del laboratori i li donés carta blanca per a fer-hi tot allò que volgués. Va voler fer un experiment amb un d’aquest elements, però al laboratori no n’hi havia i va fer servir l’altre, que sí que estava disponible. L’experiment va acabar amb un incendi que va destruir tot el laboratori i part de l’edifici. Aleshores va començar una exhaustiva recerca bibliogràfica fins que va trobar un manual de química on advertia que tot i que aquests dos elements són pràcticament idèntics en determinades circumstàncies –que es donaven en el seu experiment- un d’ells és estable i l’altre altament inflamable. Aleshores vaig aprendre –ens diu Levi- que l’ofici de químic consisteix en malfiar-se de les coses que són molt similars, gairebé idèntiques, i en apreciar i valorar com es mereixen les petites diferències.

Hi ha algú que es cregui que ens està parlant de química?

PS D’avui en vuit: “Nacional II”, de Jaume Perich.



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.