La meva infantesa

L’autobiografia de Gorki comença amb el primer record de la seva vida: el dia que va morir el seu pare.

[@more@]

La de Gorki és de les primeres autobiografies que em vaig llegir, potser la primera. Acabava de descobrir-lo amb la novel·la La mare, de la que us n’he parlat en un post anterior, i el dia que vaig fer setze anys la meva germana me’n va regalar el primer dels seus llibres autobiogràfics. Em va trasbalsar des del primer full, des del seu primer record. Però el que més em va colpir va ser l’estil amb què aquest home ens explicava les seves terribles vivències. Un estil fred, amb què es limita a relatar les escenes d’allò que veien els ulls d’un nen, i deixa que sigui el lector adult qui interpreti les peces i faci la composició del puzzle. Així és com ens descriu que el seu son es va interrompent per uns crits, les corredisses a casa seva, els desconeguts que hi veu, i les carícies de la seva àvia que li intenta que faci nones. Així és com interpretem que el seu pare acaba de morir, i que després la seva mare pateix un avortament natural. Així comença el llibre. Aquest és el primer record de la seva vida.

La infantesa d’un nen sense escolaritzar és pobra en referents d’edat, i és a partir del que ens explica que ens hem d’imaginar més o menys quants anys tenia en cada moment d’aquella infantesa a casa dels avis i de les esporàdiques visites de la seva mare amb un altre home. Només en dues ocasions Gorki abandona la mirada del nen i ens parla com a adult. Un cop per fer-nos un d’aquells discursos tant russos, en què manifesta la seva fe en la noblesa de l’ànima humana i el seu convenciment que algun dia el pobre rus se’n sortirà. L’altre vegada és després de parlar-nos del dia que va intentar assassinar el seu padrastre quan el va descobrir apallissant la seva mare, i el Gorki adult ens diu que de tant en tant encara es desperta a mitjanit, plorant perquè no es pot treure del cap la imatge d’aquella bota colpint el pit i el cap de la seva mare, estesa a terra.

Gorki dóna per acabada la seva infantesa el dia que els seus avis el fan fer fora de casa. Va ser just en tornar de l’enterrament de la seva mare i, comprensiblement, recorda una per una les paraules amb què se’l van treure de sobre. No diu quina edat tenia, però com a lector vaig tenir la sensació que no arribava ni als deu anys.

El que va fer a partir d’aleshores ens ho va explicar en altres llibres: pidolar i robar fins que, als setze anys, va intentar suïcidar-se disparant-se al pit. Sembla estrany, però suposo que si no encertes un punt molt concret ha de ser més difícil del que en principi sembla, perquè Van Gogh –que també es va disparar al pit- va agonitzar uns quants dies abans de morir. Fos com fos, Gorki va sobreviure i aleshores va buscar l’evasió d’una altra manera: va començar a escriure. Va arraconar el nom amb què el van batejar, Alexei Maximòvitx Pexkov, i va adoptar el pseudònim de Màxim Gorki.

Màxim, com el pare que mai va conèixer; i Gorki, que en rus vol dir amarg.

PS I d’una autobiografia explícita a unes memòries encobertes, d’avui en vuit: “El sistema periòdic”, de Primo Levi.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: La meva infantesa

  1. eureka diu:

    Bon dia,
    CapitàNemo: ja he comentat que vaig descobrir Gorki amb la novel·la “La mare”, que em va semblar terrible, però comparada amb la seva autobiografia és el cant a l’alegria. I el que no podem ignorar és que qui va patir tot això no va perdre la confiança en trobar noblesa en l’ànima humana. Un fet que tampoc hauríem d’ignorar.
    Anna: 1,000 k

Els comentaris estan tancats.