El metge

Josep Pla deia que qui encara llegeix novel·les passats els trenta anys és un ase.

[@more@]

Com gairebé en tot el que deia, en aquesta frase d’en Pla hi podem trobar una volguda impertinència que es basa en uns fonaments més o menys reals. Em reconec en aquesta frase perquè durant molt de temps la meva passió literària s’alimentava fonamentalment de novel·les; però de mica en mica vaig anar fent més esporàdiques les seves lectures i vaig freqüentar més sovint gèneres com les memòries, els assajos, els llibres d’història… Fa uns anys tampoc m’agradava el vi, després va venir el blanc, i ara és el negre. Coses de l’edat…

Per això i perquè -com ja he dit en algun altre post- no tinc tirada cap als best sellers, el boom d’aquesta novel·la d’en Noah Gordon m’hauria passat de llarg si no hagués estat perquè, gairebé simultàniament, me la van recomanar dues persones molt especials. Dues recomanacions que no podia ignorar.

Va tenir uns efectes catàrtics. En part perquè és una molt bona novel·la, i en part perquè la vaig llegir en un moment apropiat. De sobte em vaig adonar de quant de temps feia que no gaudia d’una bona novel·la, i vaig ser conscient de la companyia que m’han arribat a fer els llibres i de com de feliç he estat llegint. Gràcies, llibres!

Però amb aquesta mirada retrospectiva també hi vaig veure altres coses. La història d’en Rob Cole és la d’una educació sentimental: el naixement de la vocació, la voluntat i l’esforç de formació, el descobriment d’un món completament diferent en un país estranger, les intrigues i enveges, les lleialtats personals i les petits misèries, i de com acaba fugint per cames de tot plegat per acabar cuidant ovelles a les muntanyes d’Escòcia. 

Hi ha una escena que em va colpir especialment: la mort del seu mestre. El jove Cole, cristià, viu en permanent impostura perquè a Isfahan només admeten estudiants jueus o musulmans. Fent-se passar per jueu –és a dir: mentint a tothom- ingressa en l’escola de medicina on és “adoptat” per Avicena qui li té tota mena de deferències. A Rob Cole el rosseguen els remordiments de consciència quan, ja agonitzant, el seu mestre li continua reservant una consideració molt especial. Finalment decideix confessar-se i fer-li saber que durant tots aquests anys ell ha respost a totes les seves atencions amb un engany permanent. Comença a sincerar-se però no pot acabar, perquè quan es trenca i  comença a plorar el seu mestre l’interromp i no el deixa continuar. Amb no sé quines paraules li ve a dir: “però tu et penses que jo sóc burro?”

PS D’avui en vuit: “La meva infantesa”, de Màxim Gorki.

PS2 Franki llibertat!



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 comentaris a l'entrada: El metge

  1. Carles diu:

    Estic acabant “El Metge” (en castellà). Una novel·la honesta, molt distreta, que et fan venir ganes de trobar una estona per llegir-la. Tot i això, crec que el que la diferencia d’una gran novel·la és precisament que els personatges són molt plans. Són bons o dolents, sense gairebé matisos. Suposo que a l’autor, després de narrar l’apassionant peripècia d’en Rob J. Cole, no li quedà gaire temps per descriure més profundament els caràcters i els personatges. Ha estat com mirar un bon western o una d’aquestes pel·lícules molt ben fetes per passar una bona estona. I no pensar-hi gaire –més enllà de la curiositat que desperta tot el que descriu: Pèrsia, Ibn Sina, l’Europa de l’any 1000…

  2. eureka diu:

    Bon dia Carles,
    tens raó quan dius que els personatges són en blanc i negre. Però a canvi és una molt bona novel·la d’aventures, de l’aventura de le vida.

Els comentaris estan tancats.