Cignes salvatges

La biografia de tres dones: l’autora del llibre, la seva mare -una revolucionària maoista- i la seva àvia -una de tantes cortesanes d’un senyor feudal de Manxúria- ens serveixen d’itinerari per recórrer els convulsos últims cent anys de la Xina.

[@more@]

Un llibre difícil d’oblidar que comença amb com la seva àvia, encara una nena, és “adquirida” per un senyor feudal perquè formi part de la xarxa de cortesanes que té escampada pel seu territori. Per quan passí per allí. És esgarrifós llegir els detalls per destrossar -literalment- els peus de les dones, amb el trencament dels ossos dels dits i la tècnica refinada per impedir que mai puguin soldar-se. Com esgarrifosa és la reflexió –si fa no fa, la mateixa que sentim de tant en tant en relació a l’abalació del clítoris- segons la qual tot això era positiu per a la nena perquè n’augmentava la cotització.

L’ocupació japonesa, la II Guerra Mundial i el règim de Xiang Kai Shec ens condueixen fins la guerra civil entre l’exèrcit kuomintang i la guerrilla maoista, en què hi participaren els pares de l’autora del llibre. Només algú que ho ha patit gairebé tot es pot avenir a algunes de les actituds que es viuen en aquesta revolució, entre els propis revolucionaris. La llarga marxa és l’escenari d’algunes escenes que fereixen i escandalitzen, com aquella en què el seu pare –un petit cap de l’exèrcit revolucionari- impedeix que la seva esposa –embarassada de vuit mesos- pugi a un vehicle i l’obliga a continuar la marxa a peu “per donar exemple”.

Al llibre també hi vaig descobrir episodis de la història de la Xina que fan de Mao un dels grans assassins del segle XX: de deliri del gran salt endavant i la quota de l’acer, que van provocar la gran fam en què milions de xinesos perderen la vida. I amb tot això, l’astorament final, en veure com qui ens explica tot això -des d’Anglaterra- encara es mostra comprensiva amb els màxims dirigents (“segur que Mao no en sabia res”) i perplexa pels fets de la plaça Tiananmen (“no m’esperava que el règim actués amb aquesta crueltat”).

Unes històries terribles que deixen una sensació d’abatiment final: què més ha de passar perquè determinada gent obri els ulls?

PS D’avui en vuit: “El metge”, de Noah Gordon.



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: Cignes salvatges

  1. eureka diu:

    Benvolgut CapitàNemo,
    tu et preguntes si ets un covard, jo a vegades em pregunto si sóc massoquista… M’imagino que en senzillament només són diferents maneres de fer, i en el fons tots dos -cadascú per la seva banda- ens autoflagelem un xic.

Els comentaris estan tancats.