Antologia de poesia patriòtica catalana (*)

Eren dos volums amb la coberta de color groc. Però el que més cridava l’atenció d’ells -fins i tot més que aquest color llampant- era que estaven publicats a França: les edicions catalanes de París.

[@more@]

D’un temps, d’un país. Formaven part d’aquells llibres que els pares compraven al mercat negre perquè a Espanya estaven prohibits. Solien estar editats a França o a Amèrica. Com “L’origen de l’home”, de Darwin, que era a la lleixa de dalt de tot, fregant el sostre; o “L’onze de setembre”, de Santiago Albertí, que era a sobre del moble bar.

També hi havia discos prohibits, i a casa meva la joia de la corona era en Raimon. Teníem consignes: no en podíem parlar amb ningú de fora, i els discos els havíem d’escoltar sense alçar gaire el volum i amb les finestres tancades, fins i tot a l’estiu. Els pares s’hi jugaven la presó.

Tornem, però, als dos llibres grocs que ens han dut fins aquí. No sé si va ser volgut o no, però al moble eren just a l’alçada del cap d’un nen quan comença a ser nano. Allí vaig llegir per primer cop Carner, Sagarra, Guimerà, Foix, Espriu, Salvat-Papasseit… i Verdaguer! A casa eren més d’Espriu (…davallats al pou, esguardem enlaire, el meu poble i jo. Ens alcem tots dos, en encesa espera, el meu poble i jo.). Ara ho entenc, però aleshores em cridaven més els poemes èpics, com aquell en què mossèn Cinto ens recrea amb la llegenda de l’origen de les quatre barres (Dins son palau de Valldaura, trist està Jofre el Pelós, veient un escut que penja, d’un feix de llances i estocs…) i que em vaig aprendre de memòria. Probablement sigui el primer poema que vaig memoritzar, i de ben segur és el que recitava més sovint.

Retornar a aquesta antologia poètica amb els ulls d’ara és tot un exercici emocional i intel·lectual. Fullejo els llibres i me’ls rellegeixo al metro. En públic. No els exhibeixo, però tampoc me n’amago. Em fa gràcia, perquè després de tant de temps tancats o amagats és una mica com si els tragués a passejar. Alguns poemes diguem que viatgen malament aquest salt en el temps, com el d’”…al fossar de les moreres no s’hi enterra cap traïdor…”, en què en lloc d’un patriota ara hi veig un mal pare. El que fou el meu poema favorit ja no m’enganxa com aleshores, fins i tot el trobo infantil; però els versos de Verdaguer sempre tenen força, i em fa gràcia retrobar-me amb aquells que ja fa temps que havia oblidat. En canvi, la força dels d’Espriu és ara tan diàfana! I em sorprèn, i m’entristeix, la vigència que molts d’ells mantenen, alguns potser fins i tot més que aleshores. Als qui encara els queden forces (per dir-ho d’alguna manera) de fer pedagogia se’ls hauria de llegir uns versos que Àngel Guimerà escrigué l’any 1920:
     Volem conquistar Espanya,
     i això es desvari d’infants:
     ans conquistem-nos nosaltres
     que prou feina que hi haurà.

Uns llibres, un discos, unes complicitats que van començar a forjar la meva educació sentimental i la ideològica, que tant unides van. I que van configurar el meu primer model cosmològic: el meu univers érem les quatre persones d’aquell pis.

PS D’avui en vuit: "El procés", de Franz Kafka.

(*) Dedico aquest post als meus pares i a tothom qui, poc o molt, va contribuir a salvar-nos els mots, a retornar-nos el nom de cada cosa.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: Antologia de poesia patriòtica catalana (*)

  1. eureka diu:

    Bon dia Deckard,
    no saps la sort que tens d’haver-t’ho perdut. Se’m fa estrany recordar ara aquestes coses. Per un cantó me n’alegro tant que algunes d’elles hagin quedat desterrades per sempre. Però per un altre cantó tinc la sensació que moltes d’elles han sobreviscut “adaptant-se” als nous temps. Llops amb la pell de xai. I no em refereixo només als Fraga de torn, aquests són fàcils de desenmascar! Què fa una constitució amb un article que diu que una de les missions de l’exèrcit és mantenir la unitat d’Espanya? Com és possible que a les Corts es retiri la paraula a qui parli en un idioma que no sigui el castellà? Com és que se sanciona per llei els esportistes que renunciïn a jugar amb la selecció espanyola?

Els comentaris estan tancats.