La mare

Ara que hi penso, sempre he llegit. Però no vaig ser conscient de la meva addicció fins que vaig descobrir aquesta novel·la.

[@more@]

Va ser al càmping Montgó, l’estiu que vaig fer setze anys, l’estiu que vaig descobrir Itàlia. La vaig llegir en un bon moment. Em fa gràcia dir-ho perquè quan Lenin en va llegir el manuscrit va comentar que Gorki l’havia escrit en un bon moment: era l’any 1905, l’any del primer intent de revolució, del diumenge sagnant a Sant Petersburg, i del motí al cuirassat Potemkin.

Vaig folrar el llibre amb paper en blanc on hi anava escrivint els noms i renoms dels personatges. Va ser el meu primer contacte amb la literatura russa i em perdia entre tots aquells noms que se’m feien tan estranys.

“La mare” és moltes coses alhora: és un retrat de la classe obrera russa de l’època tsarista, on s’hi reflecteixen totes les misèries d’aquella gent, des de les condicions de treball i la repressió política fins al que ara se’n diu violència de gènere, passant per l’analfabetisme i l’alcoholisme. Un retrat del lumpenproletariat que Gorki coneixia tan bé (m’agradaria parlar-vos un dia de la seva autobiografia). Un retrat que ja és per si sol una denúncia de les injustícies socials. S’entén que Lenin estigués encantat amb l’arribada d’aquest llibre.

Però “La mare” és molt més que això. També és la història de la relació entre una mare i un fill, o millor dit: de l’intent d’una mare per establir una relació amb el seu fill. Una mare que en quedar vídua passa a dependre econòmicament del seu fill adolescent. Un fill de que es comporta d’una manera estranya: no s’emborratxa, no es baralla. Un fill que es tanca a la seva habitació amb llibres que porta i s’endu d’amagat, i que es reuneix i parla en veu baixa amb desconeguts… Un fill a qui no entén però de qui se’n sent orgullosa, i de qui ella sent que no està a l’alçada.

Una mare que aprendrà a llegir, no pas per cap inquietud cultural, sinó per compartir amb el seu fill les estones en què ell li fa de mestre. Una mare que, sense tenir cap ideologia, acabarà entrant en una cèl·lula revolucionària per tal que, des de la presó, el seu fill vegi que ella li pot ser útil per algunes coses. Ara mateix no recordo haver llegit mai cap novel·la tan trista i, alhora, tan tendra. Una novel·la preciosa, de les poques que m’he llegit més d’un cop.

L’any 1905, en plena repressió tsarista, Lenin li donà la benvinguda. Li anava bé la denúncia social i política que se’n desprèn. Després de la revolució, però, aquestes mateixos retrats, i la vessant emocional –recordem-ho: una decadència capitalista- de les seves històries van convertir Gorki en un autor perseguit pel règim soviètic: li retreien que després del triomf de la revolució continués escrivint llibres “pessimistes”. Es va exiliar per no haver de tornar a una presó, on ja hi havia estat en època tsarista, i des de l’estranger va continuar escrivint. Va morir a Nàpols l’any 1936, en circumstàncies estranyes. Probablement assassinat per agents d’Stalin.

PS D’avui en vuit: “Antologia de la poesia patriòtica catalana”, d’Emili Segués.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.