Apologia de Sòcrates

L’any 399 aC, tres ciutadans van denunciar Sòcrates acusant-lo d’ateu i de corrompre el jovent. Un dels seus deixebles, Plató, va recollir en aquest llibre els dos discursos que Sòcrates féu durant el judici, en què se’l va condemnar a mort.

[@more@]

A molts historiadors els costa d’entendre com és possible que Atenes condemnés a mort a un home com Sòcrates, un dels seus fills més il·lustres. D’altres, però, ho entenen prou bé. La seva època marca alhora el moment àlgid de la cultura d’Atenes i l’inici del seu declivi polític. Sense grans enemics exteriors, un cop batuts els perses, Atenes i Esparta es van enbrancar en la lluita fratricida que acabaria amb totes dues. Mals temps per a fer-se preguntes que qüestionin els axiomes que tothom dóna per bons, que justament eren especialitat d’aquest home. I molt menys, fer-ho amb ironia, que és l’arma més potent contra l’arrogància.

A l’antiga Atenes els judicis es feien en dues etapes. En la primera es debatia sobre la innocència o culpabilitat de l’acusat. En cas de ser considerat culpable, es duia a terme la segona fase en què acusació i acusat proposaven al tribunal una condemna, i aquest havia d’escollir obligatòriament entre una de les dues. Un cop el tribunal va considerar Sòcrates culpable de corrompre el jovent i de no creure en els déus, l’acusació va demanar la pena de mort. Era d’esperar. El que no era d’esperar és la contraproposta que va fer Sòcrates: en lloc de proposar una multa o alguna mena de càstig més o menys suportable, que és el que se solia fer en aquests casos per buscar un càstig suportable, li va dir al tribunal que si ell era responsable de tot allò es mereixia un reconeixement públic i una pensió vitalícia… El tribunal, comprensiblement, es va sentir burlat i el va condemnar a mort.

És possible que Plató no transcrigués literalment les dues intervencions de Sòcrates durant el seu judici. Podria ser que a l’hora de guardar per a les generacions futures els raonaments del seu mestre polís o adornés -segons què convingui a cada moment- una mica el discurs del seu mestre per tal de causar la millor impressió possible sobre les seves habilitats oratòries. Però en qualsevol cas, el que ningú dubta és que Plató va reproduir fidelment l’essència dels discursos de Sòcrates, que en lloc de justificar-se i de donar cap explicació es va estimar més burxar el tribunal per fer-lo reflexionar sobre quin dret té ningú per a jutjar algú altre.

PS Dilluns vinent: “La mare”, de Màxim Gorki.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.