El comte de Montecristo

Parlant de “Casablanca”, José Luís Garci deia que una pel·lícula era fluixeta si hi detectaves un parell de tòpics, mediocre si n’hi trobaves un tercer, i molt dolenta si encara n’hi podies veure un quart. Ara bé –afegia- si n’hi pots trobar fins a trenta, aleshores esdevé sublim.

[@more@]

Edmond Dantés, el protagonista d’aquesta novel·la, acumula tots els tòpics imaginables: un jove amb el món als seus peus, una carrera professional meteòrica, una família que l’estima, una promesa que el fa l’enveja de tota la ciutat… I justament tanta fortuna serà la font de la seva desgràcia perquè el converteix en el blanc de totes les enveges. Fins i tot –un tòpic més- la sort se li gira en contra i sense tenir-hi res a veure es veu involucrat en un complot polític que afecta un modest jutge que aspira a fer carrera. Sense conèixer-se entre ells, els esforços de tots els seus enemics conflueixen alhora en el jove Dantés que el dia del seu casament és arrestat camí de l’església, tancat en la masmorra més recòndita de la presó, i donat oficialment per mort… Ja us ho he dit: un tòpic darrere un altre!

Després d’uns quants anys de solitària reclusió, un Edmond Dantés igual d’ingenu però bastant menys jove entra en contacte amb un altre pres, un gat vell experimentat en mil intrigues polítiques que li obre els ulls. Però l’abat Faria no només li descobreix qui i què hi ha al darrera del seu misteriós captiveri sinó que també li diu on està enterrat un immens tresor i li facilita una espectacular fuga.

Multimilionari, el nostre protagonista prepara a consciència el seu retorn. Es forma, roda el món, i en aquest procés Edmon Dantés s’esvaeix definitivament per deixar pas al comte de Montecristo. Discretament, recompensa amb generositat tothom qui es va mantenir fidel al malaguanyat Dantés i al seu ja traspassat pare. Després d’això, aquest misteriós home irromprà en l’alta societat marsellesa, a la que seduirà amb les seves exquisites formes i el seu luxe asiàtic. Comença la seva maquiavèlica venjança… Un dels moments més esperats és el retrobament amb qui un dia va ser la seva promesa i ara és l’esposa d’un dels seus enemics, que es produeix hores abans que el comte de Montecristo es bati en duel amb el seu inexpert fill. Ella -l’única persona que l’ha reconegut- el va a veure per suplicar-li clemència per al seu únic fill: el fill que mai va tenir amb ell, el fill que va tenir amb un dels seus enemics… Quants tòpics portem?

I justament ara, quan potser esperes la part més sucosa del llibre, aquest perd el ritme trepidant que ha mantingut fins ara. Dumas el va anar escrivint amb entregues periòdiques a una revista que van ser un tot èxit. I potser aquest èxit el va acabar pagant el llibre, perquè fa la sensació que Dumas va allargar tant com va poder –bastant més del desitjable- aquesta mina d’or. La trama per teixir una xarxa d’interessos que empresoni els seus enemics es fa llarga, la venjança es fa esperar massa…

Però malgrat tot, aquesta novel·la d’aventures ens sedueix a qualsevol edat. Potser perquè ens transmet allò que qualsevol biografia de Dumas confirma: que al darrere hi ha un home de món que les va veure de tots colors. I s’agraeix. Ens deixem portar per unes aventures que, ben mirat, per inversemblants que siguin no ho són gaire més que la probabilitat d’encertar un euromilió o qualsevol loteria d’aquestes que tenen tant d’èxit.

I potser el secret de l’èxit d’unes i de les altres s’entén en la mateixa clau: en la il·lusió que ens desperta el somni -per irracional que sigui- de que, de cop i volta, un bon dia un inesperat cop del destí (un Mercuri, que diria Primo Levi) ens canviï la vida…

PS I per Sant Jordi: “Apologia de Sòcrates”, de Plató.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.