El mercader de Venècia

D’entre totes les seves grans obres, aquesta sempre m’ha cridat l’atenció per la crueltat del desenllaç, que Shakespeare ens presenta disfressat de final feliç.

[@more@]

Antonio és el mercader de Venècia, un patrici de la ciutat a qui una sèrie d’adversitats econòmiques l’aboquen a Shylock, un prestamista jueu a qui tota la vida ha menyspreat i humiliat en públic. El títol de l’obra és tan enganyós com el desenllaç; perquè l’autèntic protagonista, el personatge en qui Shakespeare es volca, no és el mercader, Antonio, sinó el prestamista: Shylock. Aquest accedeix a prestar els diners, però imposa com aval una lliura de carn de la part del cos d’Antonio que, si arriba el cas, ell mateix triarà i tallarà… Com us podeu imaginar, la gràcia de l’obra està en la incapacitat d’Antonio per retornar el crèdit, que desferma els esforços de l’un per cobrar-se la lliura de carn a què té dret i els de l’altre per impedir-ho.

El rerefons d’aquesta obra és el racisme. Però és només una escenografia, no cal ser jueu per entendre de què ens parla Shakespeare. Qualsevol que s’hagi hagut d’empassar unes quantes  humiliacions (de beure a glops aspres vins de burla, que diria Espriu) es pot identificar amb Shylock i amb la seva tragèdia que no és pas col·lectiva, sinó ben personal. Tolstoi deia que totes les famílies felices s’assemblen, però les dissortades ho són cada una a la seva manera. Shakespeare, Tolstoi… els grans!

Shakespeare és, essencialment, un autor políticament incorrecte que juga a confondre els conceptes del bé i del mal. Fins el personatge més roí té motius per estar dolgut, i al més innocent se li pot retreure alguna cosa. Els seus grans protagonistes es caracteritzen per una inquietant ambigüitat moral: flirtegen amb el suïcidi (uns dels crims més abjectes d’aquella època), amb l’incest, amb l’assassinat… La tragèdia apareix sovint a les seves obres arran de la lluita d’una persona contra la tradició, contra l’autoritat: de la família (“Romeo i Julieta”) fins l’estat, com a “Ricard III” on un rei anglès, amb nom i cognoms, és titllat de parricida, d’envejós i de ressentit.

Per això sempre m’ha sobtat que “El mercader de Venècia” acabi com probablement el públic de “the Globe” volia que acabés: amb una altra humiliciació pública del jueu, amb la seva derrota final a mans de l’establishment de Venècia -tribunal de justícia inclòs- que es mobilitza per fer costat a un dels seus. Com que el títol de l’obra no atorga el protagonisme al prestamista de Venècia sinó al seu mercader, aquest és un final feliç. I Shakespeare s’hi recrea desplegant tota mena d’alegries damunt l’escenari. S’acarnissa amb Shylock, l’ase de tots els cops que acaba patint un reguitzell d’escarnis i caricaturitzat com un simple ressentit.

N’hi hauria prou haver titolat l’obra “El prestamista de Venècia” perquè aquest canvi de focus transformés en tràgic el que ara és un final feliç. No puc creure en la sinceritat d’aquest desenllaç i de les paraules sarcàstiques que Shakespeare hi vessa. No poc després que ell mateix hagi posat en llavis de Shylock alguns dels versos més bells, i alhora més profunds i més simples que mai va escriure:

           M’ha humiliat, m’ha fet perdre mig milió,
           s’ha rigut de les meves pèrdues
           i burlat dels meus guanys,
           ha escarnit el meu poble,
           boicotejat els meus negocis,
           refredat els meus amics
           i inflat els meus enemics.
           I tot plegat, per què? Perquè sóc jueu!
           Que no tenim dues mans els jueus? 
           Que no tenim dos ulls, com vosaltres? 
           Òrgans, dimensions, sentits, afectes i passions? 
           Que no ens nodreixen els mateixos aliments
           i ens fereixen les mateixes armes? 
           Que no patim les mateixes malalties
           i ens guareixen els mateixos remeis? 
           Que no ens escalfa el mateix estiu
           i ens refreda el mateix hivern?
           Si ens punxeu ¿no sagnem?
           Si ens feu pessigolles ¿no riem?
           Si ens emmetzineu ¿no ens morim?
           Doncs si ens ofeneu ¿no ens hem de venjar?

PS I parlant de venjances, d’avui en vuit: “El comte de Montecristo”, d’Alexandre Dumas.



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 comentaris a l'entrada: El mercader de Venècia

  1. quim diu:

    un blog molt interessant; el seguiré…

  2. eureka diu:

    Moltes gràcies, Quim. Estic descobrint el teu blog i em sembla molt particular. Diferent als altres. És un elogi

  3. eureka diu:

    Benvolgut Ramon,
    les humiliacions fan molt de mal. I molt més quan són sistemàtiques i impunes. No, a la Barcelona d’avui no passa el que passava als jueus a l’Anglaterra del segle XVII. Però aquí i ara -i malauradament arreu i sempre- hi ha gent mensytinguda i humiliada per gent amb prou poder per fer-ho. I aquest poder pot ser de moltes maneres, no només el poder pel Govern de torn. Començamt pels nens que al col·legi reben les burles dels seus companys perquè estan grassonets fins als treballadors que per por a perdre la feina -a no trobar-ne una altra- aguanten els insults dels seus caps, a la gent amenaçada i extorsionada pels mafiosos que controlen la zona… segur que tots hi podríem afegir algun exemple ben personal

Els comentaris estan tancats.