Crim i càstig

Quan tenia setze anys, l’amic d’un amic meu -que només en tenia quinze- em va comentar que se l’estava llegint. No em va donar cap detall, però estava entusiasmat. Em va sobtar, perquè no era la mena de persona que m’imaginava llegint els grans clàssics.

[@more@]

De fet, i que em perdoni, em costava imaginar-me’l llegint res. Ja se’m feia estrany que llegís Dostoievski… que l’entengués era un misteri. Havia sentit que era tant profund que me l’imaginava pràcticament inaccessible, especialment per a  uns homenets com nosaltres. Però tant els ulls d’aquell noi com la seva manera de parlar deixaven prou clar que no era cap farol: li estava agradant. I molt!

La passió amb què me’n va parlar va fer que l’incorporés a aquella llista virtual de futures lectures. Però vaig ajornar tant com vaig poder la meva iniciació amb Dostoievski. Volia estar segur d’estar preparat per llegir-lo. Li tenia molt de respecte i n’esperava molt. M’havien dit que les seves obres es capbussaven en l’ànima humana amb tanta profunditat que em feia por no estar a l’alçada, no entendre’l. Entendre’l, aquesta era la clau. Em volia esperar fins estar prou preparat per poder-lo entendre…

Als vint o vint-i-un anys, finalment, em vaig considerar prou preparat. Pel meu cap ja havien passat prou coses, i en feia prou temps, que em considerava amb prou perspectiva. Em vaig veure en cor de llegir i analitzar Dostoievski (gradualment, això sí, fins arribar a aquella obra mestra). Vaig començar amb “Els germans Karamàzov”. Em va decebre. Em va semblar un bon llibre, però no em va trasbalsar tant com m’esperava. No vaig defallir, i vaig continuar a la recerca i captura de Dostoievski. El vaig buscar a “El jugador”, a “Les nits blanques”, a “L’etern marit” i, finalment, a “Crim i càstig”. Fins que em vaig rendir. Em vaig adonar que no hi havia res a fer, que ja havia fet tard per apassionar-me amb Dostoievski.

El meu gran error va ser creure que com més gran és un escriptor més costa d’entendre’l, per això vaig ajornar tant la seva lectura. Volia madurar, "estar preparat" per llegir-lo. Però la gràcia de Dostoievski no és entendre’l… és sentir-lo. Quin efecte que ha de causar en una ànima turmentada tots aquells remordiments, tots aquells dubtes morals, totes aquelles pors metafísiques! Quin plaer que ha de ser descobrir-lo a l’adolescència, com en Juan, abans que el cap comenci a endreçar els mobles i a trobar el seu nord!

Crim i càstig. Tota una metàfora dels llibres que m’he perdut per haver trigat massa a decidir-me a llegir-los.

PS D’avui en vuit: “El pont del riu Kwai”, de Pierre Boulle.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.