L’educació sentimental

Vaig llegir-me’l en trajectes entre les estacions de Provença i Universitat Autònoma l’any que vaig començar a anar a la Facultat. El llibre comença justament amb un viatge: el d’un noi a París per entrar a la universitat. A partir d’aquí us podeu entretenir a buscar-hi tots els paral·lelismes que vulgueu.

[@more@]

L’educació sentimental és la crònica d’uns anys de joventut i dels seus somnis: de les aspiracions professionals, de discussions polítiques i, sobretot, d’un enamorament. La novel·la acaba amb un salt el temps d’uns quants anys, amb dos retrobaments d’en Frédéric: primer amb la Marie, que se n’acomiada besant-lo al front, com una mare; i, després, amb en Deslauriers amb qui reviu els vells temps “cadascun d’ells completant els records de l’altre”.

És una novel·la bàsicament autobiogràfica, de la que Flaubert -un d’aquells perfeccionistes gairebé malaltissos- en va fer dues versions. No sé com era la primera, però la segona, la “de debò”, li va quedar rodona. Hi ha qui ha comparat el seu estil amb una d’aquelles piràmides aparentment tant simples però tant treballades que entre dues pedres és impossible encabir-hi un full de paper. De fet ell va dir que el que més l’admirava del Partenó és que no se li notaven les juntures. Així és el seu estil, que flueix amb aquella naturalitat que només s’assoleix amb molt de treball (i de talent, és clar). Cada paraula sembla ser al seu lloc natural. És, però, una senzillesa fràgil: fa la sensació que n’hi hauria prou amb modificar un mot, una coma, perquè tot l’edifici s’ensorrés estrepitosament.

Recordo haver-lo llegit amb desfici, devorant les pàgines i memoritzant els personatges i les situacions. Estava acostumat a aquells guions cinematogràfics en què tot està mesurat: cada gest, cada paraula té un significat; cada personatge, per insignificant que sembli, hi juga un paper. Mentre devorava la novel·la m’anava construint una pel·lícula: aquest personatge acabarà fent tal cosa, aquell altre servirà per a tal altra, aquesta conversa ha de portar a tal altra cosa… Devorava el llibre i esperava que tot aquell potencial es materialitzés. Quan n’havia llegit les tres quartes parts em vaig imaginar un final vertiginós, perquè havien de passar tantes coses… i encara no havia passat res! Fins que, com una revelació, ho vaig entendre de cop: d’això es tracta justament, no passa res!

L’educació sentimental no és com un guió de cinema, és com la vida. Una crònica de la futilitat. Cada dos per tres apareixen personatges que desapareixen sense deixar cap rastre. Però també està farcit d’altres que podrien transformar de dalt a baix la vida del personatge… però no ho fan. Uns desapareixen de mica en mica, d’altres, malgrat que no hagi passat res, deixen una empremta inesborrable.

El pròleg de l’edició que vaig llegir començava amb aquestes paraules d’en Pere Gimferrer: “ben mirat, cap escriptor no m’ha transformat d’una manera tan fonda com Flaubert; ben mirat, potser cap escriptor no pot transformar ningú d’una manera tan fonda com Flaubert”.

PS Dilluns vinent: "Carta d’una desconeguda", d’Stefan Zweig.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 comentaris a l'entrada: L’educació sentimental

  1. eureka diu:

    Benvolguda Lizaina,
    com l’ampolla, la pots veure mig plena o mig buida. Si la vols veure mig plena pots pensar que la vida és tan rica en potencials que no només és impossible acabar-te’ls sinó ni tan sols acostar-t’hi i tot plegat fa que la majoria de les oportunitats passin de llarg no perquè no estiguis al cas sinó simplement perquè n’hi ha tantes que a tot no arribes.
    També te la pots mirar mig buida. I aleshores les oportunitats s’escapen per mil motius: per por, per indecisió (una forma de por), per comoditat (una altra forma de por), per ignorància (si pogués tornar a tenir 20 anys sabent el què sé ara), per inconsciència (quan som conscient de com de ràpid s’escola el temps), per les circumstàncies (també)… En qualsevol cas va en la línia d’aquest anunci de cotxes que fan ara “la profesión que no elegiste, la novia que no tuviste…”

  2. eureka diu:

    Benvolgut Deckard,
    a la frase d’en John Lennon jo no li vaig saber veure el suc fins més endavant. A vegades tenim tant present allò que “no ens passa” com allò que sí.

  3. eureka diu:

    Com era allò? “Dios los cría y ellos se juntan”? Doncs serà que tu tampoc estas coixa de sensibilitat…
    1,000 k

Els comentaris estan tancats.