El zoo d’en Pitus

Al setembre de 1975, quan jo acabava de fer nou anys, a la meva escola el nou curs va començar amb una novetat: hi havien entrat noies.

[@more@]

La direcció del col·legi va decidir que totes les classes passessin a ser mixtes. A pàrvuls va ser fàcil; als altres cursos, que ja venien plens de l’any anterior, encabir-hi unes quantes noies volia dir classes amb més de quaranta alumnes. Tot i així es va fer. Algunes coses estaven canviant.

Al novembre, dos mesos després de començar aquell curs, va morir en Franco. Poc després a l’escola hi va haver una altra novetat: un bon dia ens van presentar una noia (vull dir una noia, no una nena) que vindria un cop per setmana a llegir-nos de mica en mica un llibre en català. Era “El zoo d’en Pitus”.

No van ser ser les primeres classes de català, van ser simplement uns minuts de lectura (el llibre ens va durar tot el curs!). Però va ser la primera vegada que a l’escola algú amb rang de professor se’m va adreçar en català. El col·legi va haver de recórrer a algú “de fora” perquè el nostre professor (nascut a Castellar de n’Hug) no es veia en cor de llegir en català ni tan sols un conte infantil.

Em sembla que va ser a final d’aquell mateix curs que el col·legi va canviar de director. I amb el canvi del senyor Mercader pel senyor Fortuny el senyal amb què ens feien entrar a classe va passar a ser música que s’escoltava a tot el pati mitjançant altaveus. Va ser el canvi que vam agraïr més. Es van acabar les formacions amb la salutació feixista del braç alçat, l’estanquera al màstil, les desfilades a toc de xiulet, i les delacions en arribar a classe (qui no ha format o desfilat en silenci?).

Mentre ho explico em faig creus que jo mateix hagi viscut tot això. Parlar de quan s’anava a la presó per tenir un diccionari, o de quan obligaven els nois a deixar tota la seva vida -feina, estudis i parella- per incorporar-se tot un any a l’exèrcit sembla tan remot com parlar del dret de cuixa. Però fa fa només quatre dies això era el pa de cada dia… Que ràpid que canvia la percepció de la realitat quan la realitat canvia! Convé tenir-ho present perquè el gran argument dels qui no volen que alguna cosa canviï sol ser voler-nos fer creure que “això no és possible”, que és absurd, que no és realista, que somiem truites… No hi ha res més absurd que pretendre que la realitat actual és immutable i la única possible. Ens volen fer creure que no la podem canviar perquè siguem mesells i desistim d’intentar-ho. No caiguem en el seu parany i decidim lliurement què volem ser quan siguem grans.

Si ens ho creiem i ens hi posem, ho serem. I aleshores se’ns farà estrany que hi hagi hagut un dia en què les coses no fossin així.

PS D’avui en vuit: "L’educació sentimental", de Gustave Flaubert.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.