Hamlet

Algú va dir que un clàssic era un llibre que en llegir-lo et pensaves que estava parlant de tu. Heus ací un clàssic.

[@more@]

Cap llibre ha fet tants punts com aquest per a considerar-lo el llibre de la meva vida. O de les meves vides. Me l’he llegit i rellegit (tot ell o fragments), l’he anat a veure al teatre i al cine (esplèndides tant les versions d’en Kenneth Branagh i d’en Mel Gibson com la clàssica d’en Lawrence Oliver). Ho fet d’alolescent, als meus vint anys, als trenta, ara que en tinc quaranta… I en cada un d’aquests moments he descobert, com en una ceba, una nova capa a sota d’aquelles que m’havien seduït anys abans.

Me’l vaig llegir per primer cop als setze anys i em vaig reconèixer en aquell príncep danès, orfe, del segle XVII. Déu n’hi do! No oblidaré mai el meu descobriment del “ser o no ser”: vaig ser incapaç de continuar amb la lectura perquè em va agafar una mena d’atac d’angoixa que no em deixava concentrar en res. Tenia una sensació d’ofec, de que estaven passant pel meu cap més coses, i més ràpidament, de les que podia processar. La lentitud de la justícia, les humiliacions dels poderosos, la consciència que ens fa covards…

Uns deu anys més tard, en una altra de les meves vides, vaig veure un documental (Playing the Dane) en què entrevistaven tot d’actors que havien interpretat el paper de Hamlet. Cap n'estava satisfet i tots deien que els hi havia arribat en un mal moment. Un veterà Christopher Plummer exposava la seva teoria personal: “no s’està mai preparat per fer Hamlet, perquè quan s’està ja ets massa gran. Jo, per exemple, per primera vegada en la meva vida ara crec que faria un gran Hamlet; però tinc seixanta anys ¿quin director em donaria el paper?” Hamlet és un paper enverinat per als actors, com Julieta ho és per a les actrius ¿Quin noi, fregant els vint anys, pot fer aquelles reflexions sobre la vida? ¿Quina noia, als tretze, pot fer aquelles reflexions sobre l’amor?

Ser o no ser? Això és Hamlet: una pregunta que Shakespeare no vol respondre. No vol exposar cap tesi, no vol fer cap pedagogia. Estàs tot el llibre esperant la resposta de Hamlet i quan intueixes que finalment l’ha trobada -quan avança els seu retorn d’Anglaterra- l’assassinen abans que tingui temps a fer o dir res. L’important no era la resposta, era la pregunta.

Ara, que em sembla que aquells vint anys també els hagi viscut en una altra vida, descobreixo en Ofèlia un personatge tant important com Hamlet, el seu contrapès. La tragèdia de Hamlet, com la de Cassandra, és el coneixement erm. Sap més coses que ningú, sap què hi ha al darrera d’allò que està passant, però això no li serveix per a canviar res. Ofèlia, el negatiu de Hamlet, ens aparta de veure l'obra com un elogi de la ignorància. Si el coneixement és la font de la tragèdia de Hamlet, la d’Ofèlia és la ignorància, qui veu com canvien algunes coses al seu voltant sense que m'entengui el perquè. Els propis fantasmes fan la resta. La seva relació amb Hamlet fracassa sense que ningú en sigui culpable: tots dos s’estimen, tots dos són nobles, però a vegades amb l’amor no n’hi ha prou.

Que et recordi? Com podria oblidar-te?

PS D’avui en vuit: El zoo d’en Pitus, de Sebastià Sorribas.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.