El nom de la rosa

A mitjan anys vuitanta veies gent llegint aquest llibre per tot arreu. És el primer “best seller per a intel·lectuals” que recordo.

[@more@]

O potser no. Potser també ho eren l’”Arxipièlag Gulag”, “Oh Jerusalem!”, i “Aquesta nit, la llibertat”. Però aleshores no em plantejava si els llibres que veia a casa dels meus avis eren o no per a intel·lectuals. Ni tan sols si eren best sellers. Per mi només hi havia dos tipus de llibres: els que regalava “la Caixa”, i els altres. En qualsevol cas, “El nom de la rosa” és el primer d’aquests llibres que em va agafar lector adult (algun dia hauríem de parlar de què vol dir això…).

Aleshores jo anava a la universitat i ja era un lector empedreït -potser mai tant com aleshores. Però no acostumo a llegir best bellers. No és esnobisme, ni ganes de portar la contrària, ni cap prejudici contra la seva qualitat; és una qüestió d’estil: m’agraden els clàssics -i no només en literatura. Per això no estic mai “al dia”. Però vaig anar a veure la pel·lícula, em va agradar molt, i tothom que se l’havia llegit deixava anar un “és millor el llibre”. Me’l vaig comprar.

Sempre que vaig a comprar un llibre torno amb un grapat. Normalment hi vaig quan en duc un de cap, que començo de seguida, i aprofito per arreplegar-ne uns quants que m’agradaria llegir després. Però en compro més dels que puc llegir-me abans que se m’hagi despertat un altre cuc. Aquest cuc em du a una llibreria, i en torno a tornar amb més cucs dels que puc matar. El resultat és que no sóc capaç de llegir-me tots els llibres que compro (la meitat?). Durant molts anys em feia vergonya tenir tants llibres sense llegir. Podria fer l’efecte que els comprava per fer bonic. Però ara ja se m’ha passat la ximpleria i no em dol tenir-ne tants sense llegir. Els tinc per si de cas, perquè en qualsevol moment els puc necessitar. Com un lot, per si se’n va l’electricitat. El nom de la rosa és un d’aquests llibres que em vaig comprar per si de cas.

Poc després, per nadal, me’n van regalar un altre exemplar. És aquest el que, després de dinou anys en stand by, ara m’he llegit. És una bona novel·la negra, que ens capbussa en discussions teològiques del segle XIV i en uns conflictes religiosos que desconeixia completament. Una barreja d’història i de filosofia embolicada en una trama d’intrigues de policials i de lluites de poder local en una minúscula comunitat humana. Però no és per això que me l’he llegit, sinó per qui me’l va regalar i per què em van escriure en la dedicatòria. No em feia falta llegir-me’l per pensar en ells, però em sabia greu tenir-lo, amb aquella dedicatòria, en la categoria dels “per si de cas”. Potser només ha estat un rampell de nostàlgia, potser és que em faig més gran del què em penso. Sigui com sigui, al primer full d’aquest llibre hi ha empremtes de tres de les persones més importants de la meva vida: les dedicatòries que l’Andrea i la Pinuccia em van fer quan tenien poc més de l’edat que jo tinc ara, i l’estrip que -dinou anys més tard- hi va fer la Mercè, quan tot just tenia un any.

PS Dilluns vinent: "Hamlet", de William Shakespeare.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: El nom de la rosa

  1. Quim diu:

    Bon dia anònim,
    és molt curiosa la impressió que fa un llibre després d’haver-ne una pel·lícula o a l’inrevés. Hi ha de tot, però a mi en general em sol agradar més el primer contacte. M’explico si veig la pel·lícula d’un llibre que he llegit normalment la pel·lícula em decep una mica i dic “el llibre és millor”. Però si primer veig el film i després llegeixo el llibre el que em sol decebre és el llibre. Hi ha alguna excepció, però com a norma general les coses van per aquí. Com que tinc pensat parlar en aquest bloc d’uns quants llibres dels que se n’ha fet pel·lícula (aviat us parlaré d’El pont sobre el riu Kwai) tindrem l’oportunitat de parlar-ne amb detall de casos concrets.

Els comentaris estan tancats.