Farenheit 451

Avui tanco aquest bloc. I m’ha semblat que la millor manera de fer-ho era amb la història del bomber piròman.

[@more@]

Com a tantes novel·les de ciència ficció, també aquesta té lloc a un Estat totalitari amb uns recursos per a la repressió que semblen infal·libles. Un Estat on els llibres –tots- estan prohibits i on els bombers assumeixen el paper de policia política amb la missió de destruir-los, cremar-los. Ray Bradbury l’escrigué l’any 1953, una època daurada de la ciència ficció on el trauma de l’aleshores tant recent Segona Guerra Mundial produí tot un reguitzell d’obres obsessionades amb la capacitat d’autodestrucció de l’ésser humà. És el cas d’aquest “Farenheit 451”, de les “Cròniques marcianes” del mateix Bradbury, o d’”El planeta dels simis” de Pierre Boulle.

La trama d’aquesta novel·la és fàcil d’endevinar a partir de les dades que ja us he donat: és la història d’un bomber que un bon dia, en una de les seves intervencions, salva un llibre per pura curiositat, se l’endu a casa d’amagatotis i se’l llegeix. A partir d’aquell moment entra en la clandestinitat. La doble vida que aquest home porta des d’aleshores és una mina per a un bon post, però no és per això que avui us en vull parlar. No és cap dels meus llibres favorits, ni em va impactar especialment quan el vaig llegir, tampoc l’associo a cap lloc, temps o persona. No fins ara. Però un dels motius pels quals m’ha semblat que era la millor opció per tancar aquest bloc és l’homenatge implícit que ret als llibres –a tots- com a símbol de llibertat, de vida.

Vida. Han estat uns mesos en què, com diria Kafka, he jugat a fet i amagar amb els meus fantasmes. On cada post ha estat com una d’aquelles ampolles que es llencen amb un missatge al mig de l’oceà i on, com diu el títol del bloc, els llibres es confonien amb la meva vida. Un bloc que vaig començar a escriure per angoixa, mentre esperava els resultats d’una prova mèdica. Vaig iniciar aquesta peculiar revisió de la meva vida -que ha durat més d’un segon- pensant bàsicament en la meva filla, que encara no ha fet els dos anys. Tot va anar bé, gràcies, però vaig decidir continuar el bloc perquè un cop fet el primer pas -sempre el més difícil- m’anava bé. Fins i tot podríem dir que ho necessitava. 

I ara, que ja us he dit perquè el vaig començar, us he de dir perquè l’acabo. Perquè com deia Flaubert, fins i tot a les confessions més íntimes ens callem alguna cosa, i a setembre de 2008 no té sentit continuar amb més llibres si no és amb un missatge que no penso escriure en forma de post. Pervertiria tot el que he escrit fins ara si continués el bloc sense dir el més important que he de dir, per això callaré.

I aquest és el segon motiu pel qual m’ha semblat que la millor manera d’acabar aquesta successió de declaracions d’amor -que és el que ha estat aquest bloc, on els llibres s’han confós amb la meva vida- és amb els 451 Farenheit. La temperatura a la qual el paper de llibre s’encén i crema.

PS Moltes gràcies.



2s comentaris

Totes les poesies

Diuen que no hi ha res tan trist com recordar els temps feliços en la dissort. Amb l’optimisme que el caracteritzava, Primo Levi va donar la volta a aquesta afirmació i va dir que cap plaer es pot comparar al d’evocar les misèries un cop s’han deixat enrere.

[@more@]

Per poca raó que tingui, no hi ha gaire coses que em puguin fer tan feliç com fullejar l’antologia poètica d’Eugenio Montale que em van regalar ara fa tretze anys.

Mai no he tinguts tants motius per a deprimir-me, i ni tan sols durant l’adolescència em vaig enfonsar tant. Espero no batre mai aquest rècord. És trist dir-ho així, però vaig tenir la gran sort de trobar-me amb algú amb l’autoestima tan baixa com la meva, i amb coneixement de causa puc dir que poques coses poden establir un vincle tan fort com compartir les misèries. Hi ha moments en què no et veus amb cor de compartir res, de conviure, amb ningú que valgui la pena. Només pots fer-ho amb un complet desconegut -tant se te’n fot, i potser aquest és el secret dels psicòlegs- o amb algú amb tant poc valor com tu.

Van ser tres setmanes del que en podríem dir mútua teràpia, confessant-nos les misèries, amb una menció especial per aquella tarda a un banc de San Fruttuoso que ens va unir per sempre més. Quan va arribar el dia d’anar-me’n em va acompanyar fins a Termini i allí em va omplir de regals. Però n’hi va haver dos de molt especials: una carta que em va ficar a la butxaca quan ja pujava al vagó -no la llegeixis fins que el tren hagi arrencat- i la integral poètica d’un autor que ella m’havia anat descobrint aquells dies.

Montale no és un poeta fàcil. Em fa l’efecte que no he estat capaç de llegir-li cap poema sense recórrer al diccionari. També va ser força prolífic, de manera que no m’he acabat el llibre amb totes les seves poesies, i potser no ho faci mai. Són poemes descriptius i reflexius, amb poca o gens acció, sovint ambientats al paisatge aspre i dur de la Ligúria. Com el seu favorit: el retrat d’un migdia d’estiu, amb el Sol que badalla, els murs coronats amb culs d’ampolla, i les files de formigues que –manllevant l’expressió del poeta genovès- ens parlen d’aquesta “trista meravella” que és la vida

PS I d’avui en vuit: “Farenheit 451”, de Ray Bradbury.



Comentaris tancats a Totes les poesies

La intel·ligència fracassada

Per a què ha de servir la intel·ligència? És més, són intel·ligents totes les persones que ho semblen?

[@more@]

José Antonio Marina, catedràtic d’institut, va començar a donar voltes a aquestes preguntes, que són la base d’aquest llibre, després de visitar a la presó el seu exalumne més brillant. Va ser un estudiant extraordinari, que cridava l’atenció de tots els professors per les seves capacitats. Però en arribar a l’adolescència va ser conscient de la seva habilitat per a manipular els seus companys, que probablement li semblarien uns ximplets. Va començar a agafar protagonisme com a cap d’una colla que feia anar per on volia. Abans de fer vint anys era a la presó. Va ser llavors quan Marina, exprofessor seu, es va preguntar si realment aquell noi era tan intel·ligent com tots plegats havien cregut.

Tot l’assaig rau en la idea d’anar més enllà del concepte d’intel·ligència com a capacitat per a resoldre problemes –aritmètics, gramàtics, etc…- i vincular-lo a un sentit: capacitat per a fer què? Per a Marina, la intel·ligència, per a ser considerada tal, ha de contribuir a la nostra felicitat. Kafka és un dels molts exemples del que ell anomena “intel·ligència fracasada”: una persona amb un gran potencial intel·lectual que però va ser incapaç de dirigir-lo en benefici propi. Potser sigui un dels millors escriptors que hi ha hagut mai, però a nivell personal tota la seva capacitat d’anàlisi introspectiva el va dur a una vida plena de pors i angoixes, miserable. L’exemple d’un home que no va ser capaç de treure profit de tot el seu potencial.

Marina fa un paral·lelisme entre la vida i una partida de cartes. Quan neixem ens donen unes cartes, i hi ha qui té la sort de rebre’n de bones i qui té la dissort de rebre’n de dolentes, però cal tenir present que no sempre guanya la partida qui sortia les millors cartes: s’han de saber jugar. Marina blasma el pessimisme, el derrotisme que sovint mena al sentiment d’autodestrucció. Vaig reconèxier bona part de les meves vides en aquelles intel·ligències fracassades que perquè el món és una merda van tot el dia amb cara de pomes agres. Marina vol, essencialment, ser feliç i per això reivindica el vitalisme, les ganes de tirar endavant, com a exponent màxim de la intel·ligència.

Potser no s’ho ha plantejat mai, però ell mateix és un bon exemple per il·lustrar els seu concepte d’intel·ligència. He estat en una conferència en què ha participat i fa l’efecte de saber païr tot el prestigi i reconeixement que té. A la seva capacitat d’anàlisi i habilitat d’expressar-la amb claretat –que ja coneixia per alguns dels seus llibres- s’hi ha de sumar l’afabilitat i entusiasme que transmet “en directe”. A tots els efectes sembla un home feliç, amb pau amb si mateix.

D’acord amb els seus propis criteris, doncs, José Antonio Marina és home força intel·ligent. Encara que a molts, la seva recent adhesió a un manifest feixista els faci semblar el contrari.

PS D’avui en vuit: “Totes les poesies”, d’Eugenio Montale.



Comentaris tancats a La intel·ligència fracassada

Cartes a Milena

"Milena, si us plau, ajudi’m! Ha d’entendre més del que li escric!"

[@more@]

De les cartes que Franz Kafka va escriure a Milena Jerenska tant en podríem dir que emocionen per la seva sensibilitat com que esgarrifen per la seva monstruositat. És el mateix que es pot dir de tota la seva obra literària, i no és gens estrany, perquè l’obra de Kafka té poc de ficció. L’angoixa dels seus llibres era la seva.

En aquestes cartes no només s’hi desplega tot un ventall de sentiments de Kafka, que van de la tendresa a la passió, sinó també -i principalment- la seva incapacitat de gestionar-los i fins i tot de conviure-hi. Si a "Romeu i Julieta" -una obra de ficció- els sentiments s’ho enduen tot per davant amb amb la seva força expansiva, a aquestes cartes -que no són cap ficció- hi veiem la capacitat destructiva d’aquesta força quan enlloc d’esclatar implosiona cap a la pròpia persona. Encara que resulti paradoxal per un escriptor, l’aillament de Kafka prové en gran mesura de la seva incapacitat de comunicar-se. "Milena, vostè es queixa d’algunes cartes a les que per moltes voltes que li doni no hi troba res, però -si no vaig errat- són precisament aquestes cartes on jo em sentia més a prop seu". Tot plegat fa que els sentiments superin, ofeguin, fereixin Kafka. Penso que també li escau allò que un amic meu va dir d’Alexandre el gran: que era una bomba atòmica tancada en un cartutx de dinamita.

Kafka i Milena es van conèixer per la feina. Ella traduïa algunes de les seves obres al txec i s’hi va posar en contacte per consultar-li uns dubtes. Es van arribar a trobar, a Viena, però la seva relació va ser essencialment a través d’aquestes cartes. Entenem-nos, les cartes no són un testimoni de la relació que van mantenir durant dos anys, són la relació.

"Ahir et vaig demanar que no m’escrivissis més. Penso que és el millor per a tots dos, i avui t’ho torno a demanar. Però, si us plau, Milena, no em facis cas i continua escrivint-me cada dia. Encara que siguin cartes molt breus, encara que només siguin dues línies, encara que només en sigui una, com avui, o encara que només sigui una paraula. Patiria molt si em quedés sense aquesta paraula teva."

Una relació de la que tant podríem dir que entre ells dos no va passar res, com que va passar tot.

PS D’avui en vuit: "La intel·ligènc¡a fracassada", de José Antonio Marina.

Comentaris tancats a Cartes a Milena

Les aventures d’en Tom Sawyer

Se suposa que les aventures d’aquest milhomes formen part de la literatura infantil/juvenil. Potser sí, però jo me les vaig llegir als quaranta i em va semblar que Mark Twain s’adreçava més als adults que no pas als infants.

[@more@]

De fet, la forma del llibre segueix escrupulosament la fòrmula màgica per a la literatura infantil: els protagonistes són uns nens que no només viuen pràcticament al marge dels adults -al 100%, en el cas d’en Huckleberry Finn- sinó que tenen la capacitat d’ignorar els seus preceptes -com fa en Tom amb la seva pobra tia durant tota la novel·la- i fins i tot el poder de decidir sobre les seves vides, com farà aquest trinxeraire quan esdevingui el testimoni clau per condemnar a la forca l’assassí Joe.

Rere els somnis, les il·lusions i la inconsciència de la infantesa que Twain reflecteix amb tanta tendresa s’amaguen, però, unes vides tràgiques: en Tom és orfe de pare i mare, i si el seu asilvestrat amic Huck Finn -que al llibre és el símbol màxim de la llibertat- viu sol és perquè s’ha escapat de casa fugint dels maltractaments del seu pare. És tanta la maldat del món dels adults que es reflecteix en aquest llibre que hem de pensar per força que en Twain esperava que els adults se’l llegissin.

Només dos adults s’escapen de ser retratats amb crueltat i ho són amb ironia. Un és la tieta d’en Tom, que fins i tot inspira compassió per la impunitat amb què es deixa prendre el pèl pel seu nebot. L’altre és el pare de la novieta d’en Tom, qui amb els deliris de grandesa que volca en el seu futurible gendre fa la sensació de ser un d’aquells nens que es van oblidar de créixer.

En Mark Twain, que va escriure el llibre més o menys a l’edat que jo me’l vaig llegir, s’havia de sentir molt nostàlgic de la seva infantesa per haver fet un relat així de dolç i tendre de la vida als pobles del Mississippi. Ell mateix en va escriure el pròleg, on ens diu que espera que el llibre serveixi perquè els adults que se’l llegeixin recordin com van ser una vegada, què sentien, les coses que deien, i les ximpleries que van arribar a fer.

No sé quin efecte fa llegir-se les aventures d’en Tom Sawyer quan tens deu anys, però fer-ho als quaranta i a punt d’estrenar paternitat va ser una delícia.

PS D’avui en vuit tornem a la droga dura: "Cartes a Milena", de Franz Kafka.

1 comentari

1984

La ciencia ficció és un gènere molt delicat perquè, com les històries de pistolers, és un amagatall excel·lent per als escriptors mediocres, que troben una mina d’or en els raigs làser, els hiperespais i els botons antigravetat. No és el cas de George Orwell.

[@more@]

Cal recordar -perquè sovint s’oblida- que “1984” és una novel·la de ciencia ficció. Com tots els grans, però, Orwell s’escapa a la cotilla de qualsevol gènere. De fet la ficció científica li pemet justament abordar tot allò de què ens vol parlar, que és molt, sense cap límit formal; com el realisme màgim a García Márquez.

Sovint es diu que els llibres d’Orwell són una crítica ferotge del règim estalinista, i ho són. Però són molt més que això, perquè del que Orwell ens parla és del conflicte entre el poder i la llibertat individual; i d’això, desgraciadament, l’estalinisme no en té l’exclusiva històrica.

“1984” representa una societat on el poder ho pot fer tot. I en allò que fa hi trobem l’anàlisi d’Orwell. “Llibertat és el dret a dir que dos i dos fan quatre, si això se’ns permet la resta cau pel seu propi pes”. Efectivament, el pitjor que li pot passar a algún que s’enfronta amb un tirà és tenir raó: no se li permetrà la més mínima oportunitat, perquè saben que se’n sortiria. Ho sabia la Inquisició quan va cremar Giordano Bruno amb la llengua clavada amb una premsa, per impedir que els qui van anar a la seva execució el poguessin escoltar. I ho sabia Galileu quan, després del seu judici, va escriure que no esperava cap clemència per part del Papa.

“Qui controla el present, controla el passat. I qui controla el passat controla el futur”. I a la novel·la els tres estats manipulen els libres d’història fent i desfent els noms dels aliats i dels enemics… No és gens esbojarrat. Sense anar gaire lluny, qui fa dos anys era president de la Generalitat va donar la benvinguda a l’actual Estatut dient que amb ell Catalunya assolia el màxim nivell d’autogovern de la seva història… Va dir això de Catalunya, que ha estat independent una colla de segles! Qui controla el present ens manipula el passat amb l’objectiu de controlar el futur. És en clau de futur -i no de passat- que totes aquestes manipulacions tenen sentit.

I, finalment, la llibertat. Per Orwell la màxima representació en són els sentiments. Per això el Gran Germà no en té prou amb que Winston Smith denunciï Lenina. El continua torturant perquè encara l’estima, i sap que mentre tingui un sentiment propi, per molt que se l’amagui, manté alè de llibertat.

PS D’avui en vuit: “Les aventures d’en Tom Sawyer”, de Mark Twain.

3s comentaris

Romeu i Julieta

La ignorància és molt agosarada. Durant molt de temps vaig menysprear aquesta obra de Shakespeare −sense haver-me-la llegida− perquè me la imaginava tan exageradament romàntica que només podia agradar als tous, a les bledes…

[@more@]

“Romeu i Julieta” formava part de la trilogia de Shakespeare que tenien els meus pares quan el vaig descobrir. Va ser amb "Hamlet", ja us en he parlat, i després va ser l’hora d’”Othello”. Jo tenia setze anys, i vaig saltar-me l’obra dels amants de Verona perquè aquelles històries romàntiques no feien per mi… Certament, la ignorància és molt agosarada!

Però un bon dia vaig veure’n una versió de la BBC per TV3. Qualsevol cosa menys una obra per bledes! Com és possible que no m’adonés que Shakespeare aprofitaria una història d’amor -el rerefons de l’obra- per parlar no només de l’amor –que també- sinó de tot plegat, com fa sempre! Els seus personatges són sempre complexos, i per tant contradictoris. Romeu és un jove tan enamoradís a qui no li fan cas ni els seus amics, i l’obra comença justament amb Romeu bojament enamorat… d’una altra noia. Amb aquesta ironia Shakespeare relativitza els sentiments més profunds, però aquesta volatilitat no impedeix que, mentre la visquis, ho puguis fer amb tanta intensitat que sigui capaç d’arrossegar-te a qualsevol cosa, com li acabarà passant al cap de pardals d’en Romeu.

És també una reflexió sobre el pes del nostre entorn, des del familiar fins als amics: amb Mercuri –més papista que el Papa- embolicant la troca. És una reflexió sobre com és de cruel la vida, amb la bella i tràgica escena de les espelmes de la nit –que per a la resta dels mortals és l’escena de l’alosa i el rossinyol- quan Romeu ha de triar entre marxar i viure o quedar-se i morir. És molt trist, però amb l’amor no n’hi ha prou.

És també una reflexió sobre la capacitat destructiva dels sentiments i de com són precisament les persones més properes -les que més ens estimen i més ens estimen- les qui tenen la capacitat de fer-nos més mal. Qui pot oblidar l’escena final en què Julieta se suicida fent un petó als llavis del seu Romeu?

PS D’avui en vuit: “1984”, de George Orwell.

1 comentari

Els tres primers minuts de l’univers

És un altre dels llibres que em vaig llegir en trajectes entre les estacions de Provença i Universitat Autònoma. Estudiar a la UAB tenia això: limitava força la vida social però a canvi em va permetre conèixer Flaubert, Zola, Gógol… i també Heisenberg, Gamow, Weinberg… Ja m’estava bé.

[@more@]

Steven Weinberg és un dels grans físics teòrics del segle XX, que l’any 1977 (dos anys abans que li concedissin el premi Nobel) ens va regalar aquesta obra mestra de la divulgació científica i va tenir l’encert de triar el millor títol possible. Perquè no cal llegir-se el llibre per intuir que ens parla del Big Bang i perquè desperta automàticament la curiositat: “què tenen d’especial aquests tres primers minuts?”. I perquè, un cop llegit, és impossible oblidar la dada de en quin moment l’univers va ser prou fred per permetre que comencés la síntesi d’elements químics (que tingués sentit parlar de la taula periòdica).

Pocs llibres tinc tant associats a un determinat moment com aquest. Des d’un punt de vista objectiu, perquè tres dècades després caldria revisar a fons el contingut d’allò que Weinberg explica. És, però, una objecció menor i encara ara en recomanaria la lectura, perquè he trobat pocs llibres de divulgació que transmetin tanta passió i tanta curiositat com aquest. Què es va formar abans, les primeres estrelles o les galàxies? Em sembla que va ser aquí on vaig llegir per primer cop sobre el model inflacionari i el bosó de Higgs. Si va ser així entendreu perquè en tinc un record tan intens, i si no ho va ser –si la memòria em traeix- us podeu fer una idea de fins a quin punt em va impressionar: fins atribuir-li més mèrits dels que té. La passió em cega.

Des d’un punt de vista subjectiu, “Els tres primers minuts de l’univers” estaran per sempre associats un moment molt especial -tant d’esperances i il·lusions- en què jo estava fent un salt: encara no era un físic, però ja era més que un aspirant a.

PS D’avui en vuit: “Romeu i Julieta”, de William Shakespeare.

Comentaris tancats a Els tres primers minuts de l’univers

Ciències naturals

Era el llibre de text d’aquesta assignatura a 7è d’EGB, és a dir: quan jo tenia dotze anys. A la part inferior esquerra d’una pàgina senar hi havia la fotografia d’un carrer amb un fanal encès en plena nit. Al peu de fotografia hi deia “segons Newton la llum està composta per petites partícules anomenades fotons”.

[@more@]

Així va néixer la meva vocació. Potser la memòria em traeix, però jo diria que sóc capaç fins i tot de dir exactament a quin banc seia. Els qui em coneixen probablement se sorprenguin de tant de detall, perquè sóc despistat de mena i les coses se me’n van del cap amb massa facilitat. Però els neuròlegs diuen que un dels mecanismes més eficaços per a fixar un record a la memòria és un fort impacte emocional, i aquesta frase em va trasbalsar profundament.

Suposo que vaig sentir allò que els místics en diuen una revelació. Mai fins aleshores se m’havia acudit que es poguessin fer aquesta mena de preguntes, de manera que aquella frase tan simple em va il·luminar i se’m va obrir, de cop i volta, tot un món. No em veia amb cor de reflexionar sobre la llum, que em va semblar una cosa massa abstracta i de la que ja en tenia una referència: la teoria de Newton. De manera que el cap se me’n va anar cap a la calor.

Em vaig preguntar com i amb quina rapidesa es propaga. Vaig dissenyar un experiment que mai vaig arribar a fer (el meu primer experiment imaginari). Vaig pensar que un dia que fos sol a casa podria tancar l’habitació dels meus pares -que donava al menjador- i escalfar-la amb les estufes elèctriques que teníem. L’experiment consistia en, de cop i volta, obrir la porta que donava al menjador i cronometrar quan de temps passava fins que les temperatures del menjador i de l’habitació s’igualaven. M’imaginava que trigarien una estona, però no entenia perquè no succeïa instantàniament quan ja no hi havia cap obstacle que aïllés les habitacions (un cop hagués obert la porta).

No el vaig fer mai, perquè em feia por que m’enxampessin jugant amb les estufes. Però hi vaig pensar moltes vegades i arran d’aquella frase (aparentment tan simple!) vaig començar a preguntar-me per la naturalesa de les coses. M’és impossible explicar-vos fins a quin punt la física m’ha acompanyat i moldejat -tant intel·lectualment com emocionalment- des d’aleshores.

Jo tenia dotze anys. I em considero molt afortunat per recordar amb aquesta nitidesa tants detalls del moment en què -per sorpresa, com solen passar aquestes coses- va entrar a la meva vida.

PS D’avui en vuit: “Els tres primers minuts de l’univers”, d’Steven Weinberg.

Comentaris tancats a Ciències naturals

Ulisses

Hi ha moments en què, com deia Dante, ens sentim perduts en una selva obscura i no som capaços de veure-hi cap sortida. En aquestes circumstàncies hi ha qui decideix fer un reset: marxar a una altra ciutat on tot i tothom sigui nou i començar una nova vida a partir de zero.

[@more@]

Això és el que du Stephen Dedalus –el protagonista d’aquesta novel·la- fins a Dublín. Ell fuig dels remordiments de consciència -és a dir: d’ell mateix- que té per haver-se negat a l’última voluntat de la seva mare. Aquests detalls són irrellevants per a l’essència del llibre, encara que l’ateisme de Dedalus -i els passatges lascius de l’obra- van fer que durant varies dècades el llibre fos censurat als països anglosaxons i Joyce hagués de publicar-lo a l’estranger –París, un cop més.

La trama d’aquesta novel·la es desenvolupa en un sol dia, el primer de la nova vida d’Stephen Dedalus a Dublín: des que es lleva fins que, begut, se’n torna al llit. La data escollida -el 16 de juny de 1904- és un dels molts homenatges que Joyce ret en el seu llibre: el dia de la seva primera cita amb Nora Baracle, la seva companya amb qui potser es va inspirar per al personatge de Molly Bloom. Els altres homenatges són més clars, els clàssics grecs, molt en particular l’”Odissea” li permeten tot de paral·lelismes: la mateixa Molly Bloom, Penèlope i Calipso alhora; Stephen Dedalus amb Telèmac, el noi a la recerca del seu pare -és a dir: del seu passat, és a dir: de la seva identitat; o el de Leopold Bloom amb Ulisses, l’home a la recerca d’un destí –si és que aquesta recerca és diferent de la d’una identitat.

En un altre post us vaig parlar de la meva vida irlandesa. Quan vaig iniciar-la vaig fixar-me l’objectiu de llegir-me aquesta novel·la -l’obra mestra de la literatura anglesa moderna- en la seva versió original. En part, perquè la manera amb Joyce juga amb l’idioma és intraduïble, en part perquè ho vaig agafar com a símbol de superació, com Amundsen amb els pols. Vaig intentar-ho, però l’esforç se’m va fer massa feixuc i vaig acabar deixant-la. Me n’he penedit tant! Fa mal comprovar la rapidesa amb què es perd “the nack”, aquells detalls que tant van costar d’adquirir…

Tot el que us he explicat ho sé pels articles que he llegit o les conferències a les que he assistit perquè parlaven d’aquesta novel·la. D’entre tots els de la meva vida, “Ulisses” ocupa un lloc molt especial perquè -parafrasejant un anunci que feien fins fa poc- sé que sempre serà “el llibre que no em vaig llegir”. Us en havia de parlar, suposo que m’enteneu.

PS D’avui en vuit: “Ciències naturals”.

1 comentari